Asteasu

Paradisos artificials de tardor V

Tot i ser una desconeguda, la deixo dormint. Així, estirada, sembla una escultura feta a mà guiada per un artista perfecte. Mai m’havia allitat amb una noia igual d’espectacular, si bé que no és la bellesa física, sinó una aurèola que l’envolta. 

Ahir a la nit, després de sopar pa i formatge i tres galetes integrals que tenia mig remollides al caixó de la cuina, em va demanar que l’abraces fort i estona. No m’havia trobat mai amb algú que simplement, estigues còmode amb mi, tan sols abraçant-me i jo que tampoc sabia ben bé què fer. No vam fer l’amor.

Mentre em vesteixo, l’observo i em transmet una pau plena, lluminosa i m’estiraria al seu costat i tornaria a fer-li les carícies com les d’ahir abans d’adormir-nos. És com si el seu cos em reclamés acollir-la d’algun dolor que amaga.

Va preguntar-me coses curioses, com ara llibres preferits, olors que m’agradessin, tipus de roba que em posaria per anar a una festa seriosa, vam riure amb la situació de l’aeroport, i encara vam riure més quan recordàvem que ella sí que va agafar l’avió a Dublín. Segurament deu ser això que m’atrapa de la Dana. Aquest foc incandescent, aquest ritme iàmbic quan parla fluix, el somriure que dibuixa de forma permanent quan parlo i ella només escolta. 

Digues-me coses del teu avi, de la vida a Guipúscoa i jo explicant batalletes típiques de família, amics i és sorprenent com parla el basc, molt millor que jo: sa mare és de Bilbo, però ella ha nascut aquí i que ara els seus pares estan divorciats, però tant em fa, ho porto bé, repetia nerviosa.

Li deixo una nota amb un telèfon fix i li escric, també, que es pot quedar el temps que vulgui a l’apartament; al cap i a la fi, no el comparteixo amb ningú i no m’importa que s’hi quedi fins que jo arribi demà. Em refio de la gent, així, en general.

M’hauria d’anar a arreglar les ulleres de carei rodones, perquè amb tantes hores de cotxe no em seran còmodes. Però el cel és color de cendra humida i ja plovisna. No vull perdre el temps de passar per l’òptica.

Quan pujo al Renault recordo la primera vegada que vaig veure a la Dana, sonava Mecano, i ara, l’he deixat dormint al meu llit. La vida.

Durant tot el viatge fins a Asteasu, amb ganes de veure a la mama unes hores, a la ràdio només parlen del mateix, que busquen una noia jove com a presumpta autora de l’atemptat ahir a Montcada i Reixac. 

Em venen olors de la Dana, del seu clatell finíssim, amb els cabells color de coco i els ulls de mirada tendre. Ella és tan dins meu que sento el seu nom inclús a les notícies d’última hora.