Barcelona

Paradisos artificials de tardor (III)

Patrullem amb el Jose, company de batalles de fa molts anys. Ja des de la mili i després a la Legió, formem ara una parella policíaca potent. Barcelona està boja. Els atemptats ens turmenten, però ho  portem dignament. Cada dia hi ha algú a qui li foraden la nuca. O inclús una bomba en un cotxe que fa esclatar persones. És una Barcelona modernament terrorífica. Veig a l’imbecil de les ulleres rodones de carei segut a la terrassa d’un bar. Les porta enganxades amb cinta aïllant. Si hagués pogut li hauria xafat la cara a comissaria, ara fa una estona. Quan estan al calabós, tan dèbils, tant xais, tan porucs, em surt de dins la fera descomunal que porto, i seria capaç de clavar tota mena d’artefactes foradant la pell i l’os. Tampoc hi havia proves que formes part de banda armada, però aquí es paga justos per pecadors. Segons sembla volia fugir a Dublín amb una noia. Massa sospitós per no ser un animal que dansa per la ciutat buscant el moment just i adequat per actuar. 

Amb el Jose controlem, mirem, vigilem. Quan veiem un cotxe mal aparcat se’ns acceleren les pulsacions. I si és un cotxe bomba? I si sortim de la comissaria i camí a casa algú ve pel darrere i ens dispara? Estem mal pagats. 

Li dic al Jose que alenteixi la marxa just quan passem per davant  de l’imbècil de les ulleres. Ens creuem la mirada i com si fos a càmera lenta es para el món. No em desafia, però no em treu els ulls de sobre. Li comento al Jose i em diu que si vull, baixem i el detenim un altre cop inventant-nos un atestat policial. Em fa mandra. Després del licor d’herbes em fa molta mandra baixar del cotxe: de fet si hi ha alguna cosa sospitosa mentre patrullem, no li dic res al Jose. Crec que ell fa igual, tira cap endavant i ja posarà multa un altre patrulla. 

Per ràdio ens diuen que han pujat el nivell d’alerta terrorista un altre cop, que segurament hi ha algun comandament armat per la ciutat i a punt per atacar. Amb el Jose diem que ho fan perquè no abaixem la guàrdia, per enfundar-nos aquesta pressió. Ja ha de ser trist morir per culpa d’aquests fills de puta. Els mataria a tots. 

El José em parla del seu fill, un gandul de collons que no vol ni estudiar i treballar just. Jo li dic que la meva filla també és molt pendó, que ha sortit a sa mare i ell em diu que porto el divorci molt malament. Li comento que ara està a Dublín de viatge improvisat. Com li costa fer alguna cosa de profit a ma filla.

Girem Aribau amb Gran Via, un Peugot en doble fila, el Jose no diu res i jo tampoc per no haver de baixar del cotxe. Passem pel costat. 

Noto el cos com m’esclata sencer.