No tanquem a l’estiu (i IX)
Aquesta estesa de llums als carrers a les vuit del vespre. Aquesta calor de migdia i fredorada a les matinades, com si l’estiu i la tardor fossin dos amants perfectes. Aquest relat que ja no hauria de ser d’estiu i malgrat tot, entra dins la col·lecció. Aquest cel carabassa quan comença la nit, i si us fixeu, Venus brilla fins que s’apaguen tots els colorins. Petits miracles diaris.
Som a la tardor i potser hauria de ser el primer relat d’alguna cosa que comenci, o potser per acabar-la, per allò de les mesures mètriques: ho mesurem tot (primavera, estiu, hivern, tardor). Però no està prou delimitat encara aquest temps indefinit, aquesta estació etèria que en un mateix dia es fa istiu i també hivern.
Comptem massa els horaris, comptem coses, comptem fer feinada, de fer mètriques tals com planificar el futur. Caiem sempre en la trampa.
I doncs:
Mesurar-nos les pells, a cada plec, cada gest i on és cada racó de bellesa que amagues. Mesurar-nos els salts al buit, els que fem i els que no, però faríem. Mesurar la poca llargada que té la llum a sol post quan s’esmorra contra la nit, i potser hauríem de començar-nos (?).
Mesurar-nos quanta estona s’engronsen les nostres mans i qui sap si les nostres llengües. Mesurar-nos el temps que podem gaudir en temps de natura en miniatura i quan en som capaços de ser. Mesurar-nos en lletres que ens envolten.
En fi.
En aquest últim relat d’estiu hi deixo l’ombra torrada d’un estiu efímer, fugisser, quasi com un infern amable, que com sempre ens deixa estralls d’uns records que prompte ens menjarem amb els torrons.
I les pells brunes ja són com de lluna blanca, com un maquillatge imposat. La tardor extorsiona la patxoca dels cossos descansats i colla les llibertats de cada dia.
Aquest tancar la paradeta de coses fresques, d’olors a préssecs i síndria, de gelat de poma i alguna besada temerària, aquell mirar impassible el cel ple d’estrelles amuntegades sense roba secreta i dormint fins als matins difuminats sota els núvols d’estiueig.
Aquest és, potser, l’últim relat dels relats.
Perquè els hiverns ens tanquen a la cova: l’absurditat inqüestionable de les rutines.
Comentaris recents