No tanquem a l’estiu (VIII)
El fuster veu el mar des del seu taller. Va heretar l’ofici del seu pare, ara ja mort, i en fa de la seva feina, la seva vida. Coses a mà, com les d’abans, coses fetes amb el tou dels dits, pensades, creades, conscient. El fuster, cada dia en arribar al taller, mira el mar, i s’hi està una estona observant aquells rínxols blaus, a vegades blancs; es permet aquest moment de contemplació abans d’entrar en matèria dels encàrrecs.
Avui comença una prestatgeria feta de macoré i els calaixos de noguera. Tot el taller fa olor de serradures i netedat, de vernís i taulons de fusta vella. També n’arriba olor de iode marí, sorra humida de platja i olor de sal remoguda.
El fuster no fa mai vacances, perquè l’ofici de fer, crear, comptar centímetres exactes per encabir-hi una guia o una frontissa és per ell un encalem necessari, vital. Però també, i ell ho sap, perquè treballa a prop del mar. Això li dona una gustera papant.
Avui té previst guiar la base de la prestatgeria i deixar falcada la tarida. El fuster no li agrada córrer, al revés, és dels que gaudeix tant elaborar, que fins i tot troba a faltar el treball i el moble un cop el client ho ve a recollir.
Avui fa una tarda fresca, nuvolosa, amb un cel sangonós al final del mar. Està a punt de plegar, deixa la bata penjada, tanca tots els llums i surt del taller passejant com cada dia pel camí anomenat ‘vora mar’.
S’apropa una parella. El fuster intueix, o li ve de cop el record, o potser li fa la sensació que és la LR. Ho és. Va amb un home i estan agafats de la mà, fent un passeig d’aquells que fan les parelles a poca nit, abans de sopar. Els passos de la LR són irrefutables, marcats per la seva cabellera deixatada. Estan a punt de creuar-se: es creuen ara, el fuster i la LR amb l’home que l’acompanya. El fuster la mira de reüll, però no li clava els ulls. No sap si ella ha fet el mateix. Ho ha fet, estimat fuster.
Obre la porta de ca seva, feta per ell mateix d’una bubinga que va comprar a Alemanya: és preciosa.
El fuster no es treu del cap la LR, li queda aquell buit, aquella melancolia, aquella cosa de “per què”, preguntes que mai seran resoltes, perquè l’amor no es pot derogar quasi mai. Perquè l’amor de la LR és d’aquells que fan deliri, inexplicable, d’aquells que quan a voltes et veus i just després ja no, es crea una estetització universal i ja no val res més que allò, que aquell precís moment que t’has vist, com fa una estona amb LR, que el fuster l’ha guaitat, fugaç, i ella també. Com es deu sentir ella? Igual que el fuster?
Fa un estiu poc radiant, refresca i surt a la balconada. Troba a faltar el mar que veu des del taller. La nit és massa fosca.
Com que no pot dormir decideix anar al taller, sap que allà és una catxapera alliberadora i fa el camí ‘vora mar’ lentament, pensant amb la LR, i just on s’han creuat es para. Respira com si cacés la nit, que es coagula mentre el mar sembla afònic, sense soroll.
Al taller, obre ara pocs llums, tot s’afona, sembla una estesa de pau i fa olor de fusta de xiprer. El fuster agafa uns penjolls que un dia la RL havia portat al coll. Va fer-los ell, a mà, i li quedaven tan bé, estava tan guapa, amb un aire de pirotècnica delirant, de bellesa esclatant, tota ella, amb els penjolls era com una cala solitària i el fuster l’acompanyava, quan la LR es deixava.
Dotoreja més coses, alguns escrits a mà, una figura de bambú que va regalar-li també fet per ell, un anell de boix gruixut i diverses mandangues d’aquells dies, potser setmanes, de l’amor de la LR i el fuster.
Rodolen llàgrimes del fuster de tanta buidor, de no saber ni què fer per omplir aquest camp desolat dels sentiments, de no saber com apropar espais i vivors amb la LR. Truquen a la porta.
Li diu si pot passar, que ha vist llum des de la platja i patia que potser li estarien robant dins del taller. No és veritat, sabia que el fuster estava allà. Que com va tot i ell, desconcertat de tenir-la ara mateix, a la LR al davant, no pot evitar abraçar-la, posant-se de puntetes perquè ella és més alta i el mar de fons que sorolla una mica més i sembla una música llanera. Obren una cervesa que el fuster té a la nevera i quan es fan el primer petó de la nit ja entreveuen que es farà de dia i el sol caurà esmorrat sobre els seus cossos embotits d’amor fent llum a una cosa que mai hagués hagut d’acabar. O potser hauria hagut de començar.
Amb el gust de boca cervesós, ell li llima l’esquena amb les mans i en fa un polsim de felicitat que s’escampa pel taller. Comença a pujar el dia mentre dormen sobre un tauló de pomera i quan els hi toca aquest solet octubrer, es desperten al que serà ja per sempre més casa seva. La seva casa de fusta amb una vida feta a mida.
Comentaris recents