No tanquem a l’estiu (VII)
La SH portava un estiu d’anar i venir de cites a dojo. Va proposar-se, quan voltava Sant Joan, que aquest any soparia dia sí i dia també amb alguns individus que li entressin pels ulls a l’aplicació. Suposem que la SH estava necessitada d’afecte, curar-se d’algun trauma duret o simplement tenir agitacions mentals variades. Això que ho valori algun especialista. El cas és que, cada dia, la SH, es veia amb algú durant cada nit d’estiu. De vegades acabaven al llit, moltes altres vegades no. Però sempre desapareixia fent un silenci infinit i bloqueig pertot amb l’home en qüestió. I així, fins que va arribar la cita d’ahir a la nit.
Va contactar amb el Noi a mig matí. Li va semblar un més, un que buscava embolics nocturns i agilitzar com més aviat millor el sopar. Ella va posar-se els texans malva i la samarreta carabassa; estava espectacular i ho sabia, com sempre.
Quan es van fer els dos petons, alguna cosa de la SH va canviar. Se li va eriçar la pell de l’esquena d’una forma involuntària. Ja veieu a venir que no seria una cita qualsevol.
Es van asseure hi va haver un aplom agradable. Una connexió estranya va instal·lar-se durant la primera cervesa i el -va, expliquem-nos alguna cosa. La SH va emmudir per primer cop a la seva llarga llista de cites.
Perquè en ell hi havia una ataràxia brutal. Un autodomini d’espai temps poc comú. Podríem dir que el Noi ja era tot ell un calculador del flirteig innegable, però la SH no s’esperava aquell espectacle masculí. Quan van escollir el primer plat, ella només veia matins d’ulls esbullats i ell mig adormit al llit, despentinat i mig somrient-li. No volia pensar en això. La SH es va proposar passar-ho bé aquell estiu i no espatllar les seves rutines mentals del no a l’amor. Auto procediments estúpids.
Ell era innegociable amb el joc de la paraula, amb els gestos i hi havia tot un toll de llum escampada per la taula. La SH ho rebia de forma humida als ulls emocionats, inútilment entrenats per no caure en el parany. El Noi tampoc s’adonava del que li passava a la SH, però certament, ella ja era una trencadissa amb la imminent explosió del deliri. Sí, SH. T’acabes d’enamorar i no ho vols de cap de les maneres, i això encara és pitjor.
La SH, no va menjar res, només bevia de la copa que el Noi li omplia mentre trobava sempre el gest precís, la paraula exacte, amb aquells cabells rostits sol com de l’empunyadura d’un tornavís. Tenia un cistell de tendresa a les paraules. Afinava cada tema de debat amb humilitat, sense pretensions, i de mentre la SH li veia aquells ulls que la portaven a una llar nova, començar una vida junts, provar allò del combat d’estimar-se, voler bullir cada dia l’aigua per la infusió, mirar finestra enllà com cada diumenge, els dos, observant finar la tarda com desclou fins l’últim crit. Però alhora volia esborrar aquesta barbaritat, que ella venia a passar-ho bé una estona, i no trobar-se amb tot aquell embatol de Noi, que anava creixent tot ell com un arbre ja es veia nua, arrapat a ell, i dient-li que podrien estimar-se, i no podia parar de mirar-li les mans, delicades, sensitives, amb un tou armat per acariciar les pells més amagades de la SH. I la SH suava per dins, amb el termòstat dels sentiments que havia de fer-lo baixar ni que fos en defensa pròpia, però era impossible, perquè el Noi tenia un algoritme no raonable que feia sentir a la SH com mai ningú l’havia fet sentir abans.
I durant el cafè, mentre ell divagava sobre algun poeta i algun escriptor d’aquí i d’allà, la SH no s’adonava de res, ja que ella estava sentint i notant mentalment la borumballa de les carícies mentre li deia “et soc”, “m’ets” i li trabucava tot el seu radi de confort dinamitant la tonterieta -d’avui quedo amb aquest i demà amb l’altre, i avui s’havia trobat amb el Noi, que què penses fer de tota aquesta tija que et creix de dins que es diu amor, SH?
I el Noi, amb els ulls color d’un atzeroler, passejava pels versos de Pau Riba, de Joan Miquel Oliver i en l’últim glop de cervesa, el Noi va dir-li que potser l’estava avorrint.
I un cop la SH va tornar a agafar el coneixement, perquè s’havia desmaiat, el Noi va dir-li que havia de marxar, perquè tenia una altra cita.
Comentaris recents