No tanquem a l’estiu (II)
Va endrapar mig tros d’entrepà, va deixar la cervesa a mitges, va encendre un cigarret, va obrir la finestra perquè feia una calor insubornable, es trobava malament.
La NR va morir dolçament, o això van dir les notícies (que, d’altra banda, què collons sabran com va morir la pobra NR). Em va estranyar que la notícia d’una escriptora fos notícia per la seva mort. Els que escrivim som una espècie que no figurem dins les llistes dels “més”: més pasta, més prestigi, més visualització, més fanfàrria.
La NR havia perdut molt com escriptora, era una dona en decadència, una escriptora que va passar a ser una doctrina, una droga literària, una assagista descomunal a una declinació cap al buit. Un suïcidi literari.
Certament, la crítica li reia les gràcies a tot allò que últimament anava publicant, però què voleu que us digui: la NR no es mereixia aquells “més venuts” de cap manera. Potser no queda bé que en faci una crítica tan ferotge ara que és morta, però cal ser franc.
La NR, un cop va fer una pipada al cigarret i va notar un petit mareig, no sabem si per culpa de la nicotina, l’àcid cianhídric, el plom o l’amoníac del vici, va estirar-se sota el ventilador de sostre i allà va morir.
Segons diuen els editors, estava perfilant la seva última obra (que, per altra banda, sempre ho expliquen així perquè d’aquesta manera, la seva obra pòstuma vendrà molts més exemplars).
També us explico que, en el cas que ho publiquin, tindré la morbositat d’apropar-me a la llibreria per veure’n la portada, però ni el llegiré, ni fullejaré, ni res que em pugui doldre d’ella.
La NR per mi era una musa, una autèntica solípede de les lletres. Quan vaig descobrir-la al meu primer embaràs, no podia ni donar el pit de les pàgines que podia llegir amb un matí. Una novel·la rere una altra, i després mentre llegia, sentia aquella pena perquè sabia que tard o d’hora aquella novel·la s’acabava. Estava molt viciada a ella i al que escrivia.
La NR va obrir mig els ulls, dins aquell menjador sufocant, sense ventilador, amb el trist soroll del motor de l’ordinador de fons, amb aquella lentitud pastosa d’un matí d’estiu, va respirar per última vegada veient els seus exemplars a la prestatgeria. Deien que era una mort dolça. Què sabran.
La seva última obra va ser freda, previsible, sense cos, amb ànima tímida, lluny de ser el que havia estat fins ara. El que em va saber greu és que el dia que va sortir el seu últim exemplar (una tirada de tres-cents mil) vaig deixar la nena sola a casa, i quan vaig tornar, després d’una llarga estona fent cua per comprar el llibre, entretenir-me pel carrer fullejant paràgrafs, mirant detalladament capítols la meva filla era morta d’una intoxicació (va agafar un pot de detergent i se’l va beure). Que fort va ser que a més de la desgràcia de la pèrdua d’una filla, aquell llibre era un autèntic macam. Jo per mi que que la NR volia autodestruir-se.
La NR va morir havent publicat una dotzena de llibres, cinc assajos i dues obres teatrals. Va morir a casa.
La vaig matar jo.
Millor matar abans d’hora que allargar l’agonia de les males lectures.
Comentaris recents