És urgent

No tanquem a l’estiu (I)

El desconsol s’intensificava quan cada tarda, l’EM veia passar el vespre fins a les últimes pinzellades. S’adonava, el nostre home, que l’estiu s’atrevia a fugir cada dia una mica més, tot i que ho feia de manera lenta (és veritat) però fugia.
Per foragitar el seu desencís, l’EM, construïa cada dia una bastida amb quatre ferros, dues fustes, i així, cada tarda, hi pujava per acabar de veure aquell punt just de llum que es fon darrere aquell estiu que d’alguna manera, el volia aturar (capturar). Cada dia, una bastida més alta, i l’EM dedicava els matins anar a comprar fustes i ferregots.
Us preguntareu per què l’EM, se sentia damnificat davant l’estiu que collava, on tothom i a tota hora la gent es queixava de la calor, de la humitat, de les nits soporíferes d’insomnis botorns. Ell en volia més. Ell volia més estiu. Cada dia, aquell estiu.
L’EM, que el coneixeu tots per la seva llarga carrera al món de la música i de les produccions més sentides a les emissores de ràdio, va irrompre amb una coneguda cançó just quan l’estiu començava. Les felicitacions d’aquells dies van ser sonades, admiracions extenuades, fascinacions cap a l’EM que no es cansava de fer entrevistes.
Va ser durant una d’aquestes entrevistes on l’EM li va sonar el telèfon infinitat de vegades, repetidament, de la seva exparella. L’entrevista just acabava de començar i no podia despenjar el telèfon. L’EM va començar a posar-se nerviós quan li va entrar un missatge d’Ella que posava “és urgent”. La tarda era espessa, com les preguntes que li feien a l’EM, amb la rutina de l’èxit, amb la tornada de la seva cançó de fons, amb els acudits que hi havia en aquella tertúlia, amb el mòbil esperant amb un missatge: “és urgent”.
Després de “a ballar-ho tot” que era el que solia dir quan acabava una entrevista, l’EM tenia por. Temia a l’exparella, temia el perquè de la urgència en les trucades. Va sortir a la seva enorme terrassa, amb un sol extasiant, però amb cert corrent d’aire; també veia la finíssima línia blava del mar imparable i les onades jugaires. Va fer el cor fort. Va trucar a l’ex.
“La nostra filla s’ha mort. Ha tingut un accident.”
Aquí, l’EM, va veure com l’estiu es bolcava, com de cop les notes musicals desafinaven dins al seu cervell com trompetes agòniques, com aquell mar que tenia al davant se li engolia i inundava els seus pulmons fins al final. L’EM va mirar-se el vídeo que ahir mateix la seva filla li va enviar, ballant el seu superèxit amb les amigues, feliç “mira papa quin festival” i de fons la seva puta cançó dels collons. “La nostra filla s’ha matat”.
I L’EM no volia que mai marxés aquell estiu, perquè d’alguna manera estava enganxat a la seva filla, a no voler dir-li adeu, perquè si marxava l’estiu, ella marxava del tot.
I cada dia una bastida, pujant més i més cada dia, i construïa una bastida a sobre de l’altra i tan alta com podia per no perdre mai aquella pinzellada de llum que resta durant l’horabaixa. I va construir una bastida tan descomunal que va trobar-se a la seva filla ballant el seu èxit, fent gelats de nata amb els núvols de les tardes d’estiu.