Andrea Pigall

Són cafès, vermuts i gelats d’avellana,
són les pells nervioses amb cada petó.
Biel Martí -Els colors de la màgia-

Catxapera primeveral (i VIII)

Hi havia ganes de festa de fi de curs. La Gall, la cap d’estudis de tot el cicle de primària, secundària, batxillerat i perquè no hi ha res més després, va entaforar-se el millor vestuari, un maquillatge potent i va fer-se un pentinat esplèndid. La Gall, com la coneixia tothom, estava espectacular. La festa s’ho mereixia. 

Mentre s’estava repassant la fina línia de la comissura dels pòmuls, l’Andrea Pigall pensava en Ella; si es posaria guapa, en si podria veure-li l’escot, en si podria apropar-se sense ser massa vista.

La Gall, n’estava molt (massa) de la seva alumna. Era un jardí secret, molt secret, que duia de manera intimíssima i dissimulada, sense parlar-ne amb cap amiga, ni rodejar-se massa amb cercle d’Ella. La Pigall, com a professora, dona adulta, ja madura (quasi cinquanta) portava de manera digna aquella atracció per Ella, la seva alumna: una noia de setze anys que tenia una bellesa ingovernable.

La Gall professora sentia un embat de nervis quan, a classe, se sabia observada per Ella, quan sentia dins seu aquell altaveu d’espetecs il·lusoris, i ja a casa, la Pigall fent créixer aquell jardinàs secret. Una conjunció armada per una cosa impossible de gestionar: l’atracció fisicosexual d’una menor. 

Si la Pigall entrava en la matèria moral, se sentia fluixa, perquè ella, com a feminista i presidenta del grup lèsbic de la comarca, carregava amb una responsabilitat gruixuda de dilema: si en el cas que no fos ella i fos un home professor, què passaria? 

Llavors, la Gall entrava en contradiccions massa persuasives que no la deixaven dormir, hores de bucle negrós, i sobretot, encara feia més bèstia la sensació de posseir aquella noia. Per la Gall, Ella era una mussa infinita.

Quan va arribar a la festa, molt nerviosa òbviament, la Gall se sentia observada per pares, alumnes, familiars i personal rellevant del món educatiu. I allò de no voler mirar si Ella ja havia arribat, no voler saber si ja estaria dins el recinte, però alhora voler-ho saber com més aviat millor, i creuar-se-la i notar aquella energia tan corrupta però llaminera. 

I tant que hi era Ella, amb un escot escandalós, amb un vestit taronja i unes arracades de perla brillant, maquillada però no gaire, amb unes sandàlies platjeres i feliç. La Gall es va mig desmaiar per dins. La flor i nata de l’equip directiu i pares se li apropava per felicitar-la, que si molt bé el curs, que si molt bé la coordinació dels cursos de segon, que si molt ben combinat el treball de recerca amb les pràctiques tecnològiques a petites empreses. Però la Pigall no escoltava, perquè la sentia súper a prop, i cercava sense voler una topada amb l’alumna, amb la noia que durant tot el curs li feia brunzir la carn intima, exportar de baix a dalt mullenes supraíntimes i tristeses amargues per no tenir-la de veritat als seus braços.

La noia alumna, rondava per la festa com el que era; una líder de grup, una noia amb una capacitat d’atracció no natural, era una nena que radiava energia feliç pertot. I la va saludar, li va fer dos petons a la galta, i la Pigall va apropar-li la mà al braç, de manera suau, deixant reposar el palmell a sobre del bíceps, amb una pressió delicada. Ella li parlava de no sé què de la nota de ciències i que n’estava orgullosa de com havia anat tot i la Gall la mirava, notava una alenada d’escalfor dins seu, perduda en la seva pròpia emoció, fent l’impossible per no dir res fora de lloc, amb la mà sobre el seu braç, la seva pell, la seva llum. 

La noia, que obria molt els ulls quan parlava, que els tenia de color de flocs de civada, anava notant que la Gall no l’escoltava gaire i que estava com absent, i així doncs va anar afluixant el seu discurs i la paraulada i va aprofitar en veure les seves amigues per dir-li que gràcies per tot i que bon estiu.

La Gall estava nerviosa i va sortir a fumar. 

Començava a ploure i no semblava estiu. Ara podria compartir una cigarreta amb Ella, parlar de la vida, deixar-se explicar aventures juvenils, tenir-la a prop. I ara, estimats lectors, per ser l’últim relat de la “catxapera primaveral” us explico què va passar.   

La pluja fina feia que la Gall no pogués incendiar la cigarreta. Espurnejava l’encenedor, però no acabava de fer flama. Entre l’obscuritat de la nit (ara em poso amb to rondallístic) (to de novel·leta tendra) va sortir Ella de dins, també per fer una pipada d’amagat. Professora i alumna es troben i la Gall li diu si té foc. La jove, sorpresa perquè no rep cap mena de sentència pel que fa al fet de fumar, li diu que sí i li atansa la flama al cigar. En surt un fum blanc espès i la Gall li diu que no marxi, que comparteixin aquell cigar juntes. 

Tenim un dilema:

O fem que les dues dones s’emboliquin, o posem fre a la reputació de la pobra Andrea Pigall, que en el cas que s’emboliquin, estarà cometent una falta molt greu. Ara bé, si com a lectors voleu canya bona, aquí va un tastet:

La Gall se la mira amb els cabells mullats per la pluja (a on està aquell pentinat que s’havia fet?) i la noia, amb una rialla tímida, li posa el cap sobre l’espatlla. La Gall li toca la cara amb la mà, li passa un dit pels llavis, i també un ble de cabells per darrere l’orella xopa.

També podem deixar-ho aquí i fer que arribi una amiga d’Ella i s’acabi l’escena. Però com que sé que sou lectors actius, desencallem-ho tot:

La jove noia, amb el cap sobre l’espatlla de la Gall, se sent protegida, sent que al costat hi té una assegurança de. Li agrada aquesta carícia, aquest fer de la seva professora, tutora, i ara fumant, les dues, mirant la pluja humida d’una nit de juny. La Gall li diu: ja és estiu, i Ella fa que sí sense dir res. Es caragolen les mans, unes amb les altres, la noia pensa ara amb totes les vegades que havia imaginat aquest moment, fantasia pura, però que ara és una realitat. S’apropen les cares, els ulls titil·len, la Pigall i Ella, les dues, es morregen (va que voleu velocitat, ho sé) s’agafen pel clatell, pels cabells, s’aixequen, busquen on arrepenjar-se, però no troben res, tornen a caure, plou molt altre cop, la Gall li posa la mà dins el vestit taronja que ja no ho és, les llengües es freguen un cop i un altre, hi ha una humitat del tot inundable, però no se sap si és de la pluja o de què. I es despullen salvatgement i assaboreixen el regust de Malibú amb pinya d’Ella i el Vodka de la Gall, i tot és una combinació tan bèstia, tan intensa, que ho frenen, les dues de cop, perquè veuen que allò no potser. 

I ara us heu d’imaginar a la Gall mirant d’encendre un cigarret mentre pensava amb tot el narrat anteriorment i que se li apropa Ella i li diu, em convides a fumar? I la Gall li respon, bueno va, que comenci l’estiu.