L’únic que em col·loca és posar-te rimes a la boca.
-Milers d’espurnes feat. Las Migas-
Catxapera primeveral (II)
En Malet, tenia un amic a classe que es deia Lian. Tots dos pujaven cursos eterns de bàsica a cops de colze amb pupitres vells color beix i lletjos com ells dos. Els companys compartien matins de primavera i matemàtiques protocol·làries a primeres hores i dibuixos de plàstica als migdies calorosos. És clar que també compartien amics, amigues, a part de professors i tota mena de gent que, òbviament, envolta el món escolar. En Malet i el Lian s’agradaven. Era una cosa que tots dos sabien, però que mai s’havien dit per por, per coquinesa adolescent i per vergonya autoprotectora. Tots dos s’excitaven pensant l’un amb l’altre a casa, quan els deures estaven a mitges, a la nit quan tancaven el llum de la tauleta de l’escriptori i ja al llit, abans d’adormir-se. Els dos xavals s’estimaven de veritat, era com una cosa que anava molt més enllà del desig desbocat de voler tenir omniscientment el sexe de l’altre. Era una complicitat veritable. I cap, ningú, entorn barra àmbit s’adonava d’aquesta preciosa relació (descrivint preciosa sense jutjar) (un no sap mai si les relacions són idíl·liques) (només qui les viu) ni a casa, perquè els pares eren amics i sopars i tot plegat.
De fet, de manera íntima cap endins (entre ells mai en van parlar) sí que el Lian i el Malet reconeixien una atracció enfurismada per l’altra, ara bé, de manera sentimental, no. Emotiva tampoc. Amics forts, amigots de veritat, telefonades estúpides a les tardes d’un dimecres, per exemple. Però mai cap escriure, cap noteta, cap cosa de dir, ei nen, tu i jo què? Perquè no s’ho volien permetre, perquè no volien corrompre aquesta cosa que bull i que adoba el camp de la il·lusió. Per por.
El Malet i l’Lian alguna vegada parlaven de noies, fugaçment, segurament per veure com reaccionava l’un de l’altre (que si els pits d’aquella, que si la cabellera de l’altra) però en veritat, el que secretejaven a dins, no estava fora de, sinó dins seu.
De colònies, els sacs de dormir tocant l’un amb l’altre, el tremolor de la fogositat, i per què tremoles Malet? Li deia a vegades el Liam. I deia: fa fred, no? I aquí va haver-hi una altra descoberta: el tremolor involuntari de l’excitació portada al límit, sense poder gestionar els trontolleig musculars de l’ansietat, el fet de voler tocar i no poder-se permetre petons, carícies a les pigues daurades, respirar-se les pells joves, verges, lluminoses, sense cap marca malaltissa del desengany (encara) sense cap dard clavat verinós d’una vida adulta, no es podien condescendir antullis de tacte pertot, orientar-se en l’altre quan l’altre està al límit de l’ejaculació, no podien donar (donar-se) llum verda a una distància que imaginaven curta, però que en realitat, era gegant.
Avui l’Ismael (Ismaelet, Malet) és un reconegut advocat laboral, comptable i fiscal i el Liam (Uilliam) s’acaba de divorciar. Buscant per Google, troba el contacte del vell amic sense saber que era Aquell amic.
Un cop van posar-se al dia, van explicar-se les aventures dels seus fills, van compartir les penes laborals i matrimonials (que eren lamentables) van estar d’acord en iniciar converses, cerveses, passejades, bicicletades, postes de sol color xiclet de mandarina, i per fi van unir-se.
Mai és tard.
Però les pells ja estaven marcades de pirotècnies violentes per culpa d’una vida del tot falsificada.
El millor de tot és que saben com cuidar-se, ara sí.
Comentaris recents