I després

“T’estimo, però no ho sé escriure“
Pau Riba. -Nina de miraguano-

Hivernacles (II)

I després, van marxar lentament de forma prohibida. Fugint en silenci, com havien planejat. Un cop al cotxe, sonava Nie Bouditie, de Bratsch. No es deien res, només volien sentir allò seu, la sensació de sortir del món, el seu món, cansats de les rutines i els camins coneguts. El cel era d’un blau desbocat i algun núvol feia pas a tall de decorat. Miraven fixament la carretera amb els ulls injectats d’emoció i la sang frisosa per tenir-se i rendir-se, un de l’altre.
Quan van arribar al camí de carro, molt estret, polsegós, van observar l’encantall de casa per fer passar aquest temps prohibit: el millor refugi per compartir el (seu) secret i on tot està acumulat en algun racó del desesper passional. Perquè com diu Pol Guasch, de l’amor se’n poden dir poques coses, quan hi ets a dins, perquè tot s’emboira amb el tel de l’emoció, i poques coses, quan en surts, perquè tot s’emboira amb el tel de la tristesa.
Continuem amb dos amants.
A l’entrada hi havia dues alzines i un camp petit d’olivardes i del darrere, en sortien uns bardissars molt ben cuidats. Només s’escoltaven les seves passes sobre les pedres i els pinsans de fons. Per dins, la casa encara era més idíl·lica, amb mobles de cirerer; també hi penjaven uns quadres d’aquarel·la d’autor desconegut i tot tenia una acromatòpsia immaculada. Les finestres amb els balcons encenien una llum diamantina pertot. Els dos amants esclataven per dins de vida barrilera.
Per trencar el ritme de les poques paraules, la percussió de la cafetera donava ambient: en pocs minuts tot va fer olor de casa. A tots dos els brollava la fantàstica sensació de l’amor fet carn i terra ferma, veraç, de cos a cos i segurament, allò devia ser el centre de l’univers. Ella li va dir que quan es morissin, s’hi trobarien, en algun lloc de l’univers i ell li va contestar que ja es podia morir, doncs.
En acabar-se la cafetada i després d’alguns petons petits, van sortir del casalot a la mitja tarda del ple hivern i l’aire feia olor de llampúgol i sorra de platja. I després, entre els pins, van intuir una remor d’onades i una humitat salinitzada. Van baixar més i tenien el mar al davant, titil·lant com una vela, d’un macadís generós. L’horitzó era color d’abeller. Van despullar-se i van córrer cap a l’aigua glaçada i compartida sota un mínim sol que quedava. Uns peixos petits de color mel fosca van acostar-se i es van submergir exaltats inundant-se sota l’aigua i la vida. La nit es despertava sota el mar.
I després, la dutxa calenta, el boirim del vapor que els hi entelava els petons, la pell eriçada amb deler, les esquenes que eren una pista on aterraven els dits, i durava la disbauxa eròtica mentre la nit ja esblaimava negror. Les llengües eren caixes tàctils i gustoses, molècules de so a doll, fent amor i joc amb una vivor atropellada. Unes brotxades de plaer evitern.
I després, la son no venia mai, perquè no podien deixar-se de tenir, amb aquells moments al cor com a embalatge de ressonància, minutatge hilarant per no parar i que sabien que (malauradament) era inevitablement irrepetible.
Al primer crit del dematí havien de tornar. El silenci era el·líptic entre la tristesa i el gust d’haver-se tingut, una confusió feliç.
Un viatge al retorn i una benvinguda a la descoberta a la bogeria. Aquest amor boig ple, actiu, amor amatent, governamental, esplèndid, aquest amor sibarita, un amor estrambòtic, però originalment i totalment autèntic, aquest amor bisbètic, aquest amor no terrenal, d’amor total, d’amor no racional, no apte per viure-ho amb la calma tòpica, perquè aquest amor inflamat era immòdic.
I després, les hectàrees de tristesa per no tenir-se.