Mentre oblides
les fulles altes de l’estiu,
els dies oberts i sense besos,
ben al fons el cos recorda:
encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
-Gabriel Ferrater-
Relat de Nadal
El Josep Lluís fa una mirada llampec a la paret de la cuina, just abans de marxar, i s’adona que hi ha una taca d’humitat. Es comença a posar nerviós perquè pensa en el pintor, que haurà de venir, en el merder que li fotran a casa, i en un futur, s’exaspera que no torni a sortir la taca. Pensa que la humitat potser ve del pis de dalt, que ja podria ser, que la dona rega tot sovint les plantes i amb tanta regadora sempre pot escampar-se aigua. El Josep Lluís canvia els plans que tenia per fer aquesta tarda i puja a veure la senyora del primer.
No hi és. I com no pot parar de pensar en com li ha arribat aquella taca d’humitat a la cuina, puja al segon, on hi ha un pis convertit en una oficina de gestió i exportació d’embalatges. No l’obren perquè avui, la ciutat, està per altres coses. Però en Josep Lluís no creu pas que siguin els d’aquesta oficina qui escolin l’aigua que va a parar a la seva cuina sinó els del tercer, un pis on fan gimnàstica de manera clandestina, i allà truca i obre la porta un home que està vermell i té les dents molt blanques, porta una samarreta grisa molt gruixuda arrapada al cos i està molt suat. Li diu si ve a apuntar-se i el Josep Lluis li diu que ell viu als baixos i que ha vist una taca d’humitat a la cuina de casa seva. L’home de la samarreta gruixuda no l’acaba d’entendre, però el fa passar. El pis es veu molt gran, de fet no sembla un pis, sinó un localot amb gent que van neguitosos movent el cos, discs molt grans del terra en l’aire, es miren al mirall, comparen els bíceps i en una habitació petita, en surt música i el Josep Lluís treu el cap i veu un grup de sis dones ballant i treballant els malucs de manera tendenciosa. Pregunta a l’home de la samarreta gruixuda si hi ha dutxes allà, pensant amb les humitats, i li ensenya un vestidor on hi ha una única dutxa en tot el local. El Josep Lluís li surt el dubte si allò és mixt d’homes i dones, però no pot perdre temps en saber d’on ve aquella humitat de la cuina. Just arriba un altre home amb uns dorsals descomunals i un barret de pare Noel al cap. Es despulla davant del Josep Lluis, obre la dutxa i veu, entre altres coses, que el rajolí d’aigua no pot provocar el seu problema d’humitats. L’home de la samarreta gruixuda grisa l’acompanya fins a la sortida i li diu que si vol apuntar-se, que pagui en diners que no tenen datàfon.
Així doncs, al Josep Lluís no li queda més remei que pujar fins al quart, a veure si pot esbrinar alguna cosa, i l’obra la Mercedes, una senyora molt flamenca, hombre JoseLuis pasa pasa. I ell que no sap per què aquesta dona coneix el seu nom, li explica això de la taca a la cuina i la Mercedes que el fa entrar de manera quasi obligada. Quan arriba al menjador hi veu un pessebre molt gran, amb tota mena de detalls acurats, un arbre de Nadal molt gran que de tan alt no hi cap i capi cueja al sostre. Hi ha les parets forrades amb paper de regal, com si estiguessin dins alguna caixa perquè algú hi descobreixi la sorpresa. El Josep Lluís busca per on pot escapar-se l’aigua i li pregunta si pot anar al lavabo, i la Mercedes que creu que avui ha lligat, i el Josep Lluís passa la mà per les rajoles a veure si nota alguna humitat discutible. I la Mercedes creu que el Josep Luís va en segones i ell que se n’adona i marxa corrents. Decideix deixar-ho estar, i baixa cap a casa seva.
Per les escales es creua amb un home disfressat de Pare Noel amb una bossa de regals i se’l mira compadint-se del Josep Luís. També es creua amb la seva expromesa, que no el saluda, fa veure que no el veu, la molt idiota. I el Josep Lluís que va baixant les escales i no paren de multiplicar-se, baixa pisos i pisos i no entén com pot baixar tants pisos si només ha anat fins al quart. I de fons sent ara la música de la classe de gimnàstica, i la Mercedes que crida JoseLuis, i darrere seu baixa un home amb una caixa d’eines, vestit de blau manteniment i el Josep Luís li diu si pot anar als baixos a mirar-li la seva taca d’humitat i l’home li diu que si home, que és Nadal i que ja ha plegat i que fins passat festes res de res. I ell que va baixant els pisos, ara amb les escales de dos en dos i mira per una finestra del replà de no se sap quin pis i veu la ciutat plena de llums, cotxes, gent, cues i moviments estel·lars d’humans presumptament nerviosos, suspectes de provocar un caos per les cues llargues a les botigues, aparadors, restaurants, perruqueries, salons d’ungles, botigues de xinesos, supermercats amb noms musulmans, i al Josep Lluís li entra una pena molt gran perquè només té una única preocupació, que és la seva taca d’humitat a la cuina, i només demana ajuda per trobar la causa, la persona per reparar aquell dany, i quan s’adona que per fi està davant la porta de casa seva, s’allibera, entra, va a la cuina a beure un got d’aigua, torna a mirar la paret i ja no hi ha la taca d’humitat.
Li sona el telèfon i algú li recorda que és Nadal i el Josep Lluís s’adona que no tots els regals són materials.
Comentaris recents