Als meus pares.

“44”

El nen va sortir disparat del ventre de la seva mare i notava com l’aire li entrava a cops de gavadal a dins els pulmons i amb les llàgrimes tímides rodolant galta vermella avall. La sensació ja era de vida cremadissa. Excitant. Ja corria el carburant de sang sota la pell per viure i fer camins i senders plens d’anecdotaris i hagiografies per donar i vendre. És clar, com tothom no? Sí, però aquell nen ha xalat, i ha viscut balustrades tan intenses com tot això:
Batibulls varis de petons alats, com si fossin dards de seda, pells tàctils i acústiques (on dormen ara?), llunes saharianes plenes d’emoció llaminera. Poemes. Versos regalats que ja no deuen existir. Disbauxa eròtica exòtica inicial, i del rusc de desitjos als desenganys de després, desencallant tot a un barranc de tristesa gruixudeta i textos endiumenjats.
També, aquest nen, ha vist ulls de pantera, de color vellut blaunit, alguns de verds marins i alguns com atzavares, mentre les molècules de pluja decoraven escenes de fantasia preciosa.
Vivències tan intenses com viure la soledat diària i voluntària quan les tardes s’adormen i esborrallen llampegades de vida plena, embotides de tendresa, i sentir com efectivament, els capvespres es cacen. Es tenen. I ja no marxen.
I també ja sap, aquest nen, que la mort no es toca, es sent, es palpa en l’aire, com un petard dins el cor que fa gel, de cop, així, apareix, i passa. Perquè tot passa. I tornar a tenir la mort als dits i quan ja la veus (de veritat) pensa que està evolucionat i no, no ho està, perquè sempre afecta, sempre és una empegotada de por que empastifa.
Por: un esquema que defineix aquest nen, de dalt a baix, com una boa mentalista que es cruspeix la seva ànima, dia sí i demà també, i fent com si no passes res i passa tant que la por no para i després ja torna al seu refugi (escriure) i a les nits de nuvolades closes escolta la música de fons mentre cauen lletres i relats. Ara ja no hi ha por.
I un nen d’abraçada fàcil, per aguantar la trencadissa interna, ves a saber (perquè estimar és prémer) (pressionar-se les mans a les espatlles) (com dir: hi som) (t’abraço i endavant) (us abraceu poc) i així condensar la distància i saber que si hi ha cos, hi ha entusiasme.
I nen d’olors que en guarda algunes apuntades en alguna llibreta (petita) (vertical) (d’aspirals): ha respirat olors d’eucaliptus espessos, llençols de lli just abans d’adormir-se, olors de ginjolers, d’estepa, olors de cosmos a les nits d’estiu, olor d’Alabern, de terra xopada, de bosc i pedra i olors de baladres, d’Albina, de sorra lleonada de platja a primera hora, olor de cafès tothora, olors dolces dels líquids de l’amor.
I aquest nen, que un dia va sortir disparat de dins el ventre de la seva mare (suposem) (tampoc tenim certesa) és una bestiota de l’efectuabilitat, de la delicadesa (sensible, vaja) i en tot cas, amb una gruixudesa (tensa) (obesa) (voluminosa) (carnuda) curiosa per continuar observant la vida. Així en general. I sense ganes de no fer mal i fer anys i que no vol res més que estimar i ser feliç.

Probablement hi ha algún nen que ara mateix estigui neixent.