L’amor és una equivocació meravellosa.
Ana Maria Matute.
Relats frescos d’estiu VII
Les costures del món són les que han unit l’estiu passat amb aquest. He visualitzat tantes vegades el moment que ens vam tocar les mans el primer cop que segurament l’he desvirtualitzat. Ara et veig de lluny amb els teus amics, i diria que has fet com si no m’haguessis vist. O potser no m’has vist i estic absolutament paranoica. És tant el que he pensat en nosaltres, en l’estiu de l’any passat, en la barcassa del teu pare blanca i neta i el teu banyador verd xiclet, que em queda tot molt lluny; va ser un estiu inerrable.
I ara sembla que has crescut, estàs més prim, més guapo, més home, més format. Em pregunto si els teus dits encara responen amb tanta tendresa a les meves sol·licituds imperioses de pell nerviosa, si encara em podrien acariciar l’esquena nua darrere la cortina groguenca de la matinada.
No vull apropar-me a dir-te res perquè vull allargar aquest instant frisós, que la sang em fa faramalla només d’observar-te sense que em vegis, amb la teva samarreta esportiva ample, però que s’intueix un pectoral i un abdomen tens, descalç amb les onades que t’acaricien els turmells i que et dona un aire de llibertat esbojarrada.
Has sigut empenta en les meves baixadotes de tristesa endiumenjada quan l’hivern xuclava amb tota la seva força, totalment immoralot, i la metrallada de pena a les nits crues d’exàmens i treballs. I ara per fi, un oasi, una illa, un coloram zumzejat, tu, molt a prop, però encara t’hi vull més.
La teva colla de sempre, ells quatre i tu; us abraceu de tant en tant, esteu saludabilíssims de tota la gent que ve a dir-vos hola com esteu xicots? Parles com aquell que fa les nits d’estiu atractívoles i festeges amb paraules i tots t’escolten. De més gran podràs fer declaracions de renda i declaracions d’amor a qui vulguis. Però fes-les amb mi cada nit de cada dia del món.
Els dos hem complert el pacte de no dir-nos res durant tota la buidor dels mesos freds, tot i que quan esclatava la primavera moltes vegades mirava si estaves en línia, a quina hora et llevaves, quan desconnectaves i imaginava, mentre m’adormia, com si estiguessis al meu costat, tot tu fet home jove i posseir-te i fer-me borrasca fins a xopar-te i mullar-te i el després ja els saps.
Encara no m’has vist, encara crec que no saps que hi soc sota aquest cel xafogós, sobre aquesta sorra que si la rasco encara hi trobaria carícies nostres de fa un any, encara trobaria aquell ho vull fer amb tu per primer cop, i el silenci preludi de l’amor que esclatava com quatre gotes salobres d’un licor d’estiu. Estàs guapo. I amb la pell bronzejada que et dona un aire d’atzabeja, amb gust de gominola de taronja, els cabells esverats color sistema solar i la meva acceleració de la màquina corporal pensant en el bany aquell que vam fer-nos i només s’escoltava el petarrelleig de l’aigua sobre nosaltres i vam acabar morts de fred a no sé quina hora. Aquella mirada no podré oblidar-la mai; em vas dir que eres feliç i que guardaves aquella olor boja d’alba roja. Ets un poeta, punyetero.
I ara, sí que m’has vist i t’apropes amb un andami tímid, però divertit, somrius, t’ajups, els teus genolls a la sorra, estàs davant meu, et veig els teus ulls eixorcs i em dius hola i m’agafes les galtes i em fas un petó tan intens que la nit arrenca de cop les costures del món i tot el que t’he trobat a faltar.
Comentaris recents