T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana.
Perquè has vingut de l’ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t’enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.
Maria-Merçè Marçal -T’estimo perquè sí-

Relats frescos d’estiu (III)

L’Angel Cassadó acaba d’arribar a la festa commemorativa de final de doctorat del seu fill Audal. Amb unes notes estratosfèriques i ditiràmbiques, l’Audal parla amb els companys amb un got a la mà. Ei, pare agafa el que vulguis.
L’Angel Cassadó, fuster d’ofici i de pencar fort tota la seva vida, té una certa calor i rebutja la copa que li ofereix el seu fill. Mira pare, et presento al tal, la qual, i ell és. L’Àngel rebota com a resposta un somriure fals i cansat. A l’escenari puja el rector.
En començar el seu discurs, l’Àngel ja està cansat d’estar en una festa que no sap ben bé quin sentit té, però vinga, ja que hi som, fem-ho pel fill.
L’Audal, molt mudat, feliç i convençut d’ell mateix de la seva galanesa immediata, no li fa ni cas al seu pare perquè està concentradot en tot el discurs d’aquell rector, en les mirades que hi ha a l’aire i de les amants que posseeix (dopamina embotida). I el pare Cassadó que necessita seure i agafa una cadira, s’apropa a un grup que també sembla desubicat i ni se saluden entre ells.
Perquè la institució i les atribucions, tots els projectes de recerca i la gestió del tracte administratiu (aquell rector tenia una bravata tan efímera com inútil) donarem resposta simètrica en un món laboral preparat per aquests homes i dones que evacuen canals de prestigi i reconeixement (es notava que cada any deia el mateix) (una xiflada egotònica) (una paraulada egomaníaca) i aleshores, el pare de l’Audal s’aixeca per agafar una ampolla d’aigua. Per exemple, vostè, digui’ns, com veu el futur dels nostres estimats alumnes, veritat que és envejable?
I tot l’ambient que es gira i mira a l’Àngel, i el seu fill que no està entenent res (poca anticipació emocional) (zero lectures a temps real de l’espai temps) comença a passar vergonya. L’Àngel Cassadó, camina lentament cap a la tarima entre murmuris i un zumzeig en l’ambient, segur d’ell mateix, passa pel costat del seu fill i entre tota aquella gent. Ara parem aquí un moment per descriure’ls.
És gent que fan dieta segur (cossos empetitits) (avui fan un extra), gent que fa solàrium i deuen tenir l’aparell a casa (format vertical), molta gent que segur son socis d’algun club esportiu (pàdel, golf, merdes estúpides que es pensen que cultiven la salut i perden coses pel camí) gent que deuen anar a missa diumenge (dimuenge) i porten el gramet per a després, gent guapíssima (estranyament), i l’Angel que passa pel costat de gent estranyota que tenen pinta de fer-se lavatives preventives, blanquejaments dentals setmanals, blanquejaments anals mensuals, implants capil·lars, implants als pits i algun penis retocat, una botoxada general que ningú es salva de no tenir un forat d’agulla a la cara, bigotis ajustats i prims com d’actor porno dels seixanta, combinacions de mocadors i riallada histriònica, xicots amb Viagres a les butxaques, més que probables depilacions extra integrals, una espècie de burgesia creient-se intel·lectual (començant pel seu fill) i el rector que està a l’escenari li diu, pugi, pugi i digui el que vulgui. I l’Àngel agafa el micròfon entre xiulets de so acoblat i diu:
Audal, t’espero demà a les sis del matí al taller. O comences a muntar mobles o acabaràs com tots ells, sense fotre un clau enlloc.