Som dues ribes
i una abraçada
sempre és un pont
Roc Casagran -L’abraçada que-

Col·lecció de primavera IX

Doncs eren com unes papallones que se’m van posar aquí, just sota el coll i que em feien pessigolles. No eren ben bé pessigolles, eren com una mena de carícies i anaven fent una festa petita sota la pell. Notava com si algú dibuixés alguna cosa, ves a saber què. I era com la sensació d’obrir un regal, o encara millor, de fer un regal sabent que t’agradarà.
L’estiu començava i per la finestra hi entraven ramassades de torridesa i dia llarg i sempre estava a punt per saber-te. Tamisaven raigs suaus de rosa i grana, molt seductors, i es barrejaven amb un cel saborós i amable.
Era una sensació curiosa de faramalla, content de tot en tot moment i com si la felicitat hagués trobat la casa i només l’hagués trobat dins ca meu. Et mirava els ulls mentre allargàvem el petó i estaven mig tancats; l’embruixament impalpable de tenir-te a dins de. I cada vegada més, aquella soledat s’esmicolava i ja eres mitja vida.
I tots els batecs, cada pulsació, cada bum a la vena, era una xilladissa desmesurada. Un pou on saps que a baix hi ha blau cel, coixins grossos còmodes i el vertigen que passarà alguna cosa bona. Quina? Tu ja ho saps.
Ja sabies que podem ser sorra blanca de Broome, Australia. O anar-hi; encara millor. Sabies que podíem ser tarda de Sant Joan i fer-nos foc i tot el rebombori de després. Calar-ho tot. Impregnar-nos. Tabostullar-nos fins al final. Sabies que podíem endinsar-nos via mar i veure tots els fars mentre bransolejaven les onades. Podíem silenciar-nos i escoltar només el que diuen les nostres mans i que facin. Callar mentre ens deixàvem fer. I ser poesia i patrimoni imprès en col·leccions inèdites que es venen a llibreries concretes, de les que fan olor de llibre.
Doncs això, eren com unes espurnes que feien gresca aquí, al pit, i feien marrinxa i ganes de riure. Aquelles ganes de riallada gran, però no volies i no ho aguantaves i només podíem enriolar-nos amb la mirada. Era com està permanentment i perpètua felicíssim i fent-me un sisme pletòric a cada paraula, i ja no et dic carícia, pell i frec de llavis allà on comença i acaba tot.
I la festa va acabar-se quan van caure aquelles gotes primes i grises sobre el vidre i les vaig veure quan em vaig despertar.