Sempre es pot fer millor però cal remarcar que sempre es pot fer pitjor.
Andreu Juanola.

Col·lecció de primavera VII

A la terrassa de dalt de tot hi havia uns testos amb margarides taronges i alguna flor malva. Uns llençols estesos estaven xops, calats de la pluja que no parava. Els propietaris d’aquelles vànoves se’n devien haver oblidat i ella i no sabia què fer-ne (la roba humida incòmoda) (aquella sensació de calfred només veure-la) (va imaginar-se al llit amb la roba aiguosa).
Als peus se li calaven els petits bassals que creixien i al fons de tot, la grisor espessa dels Nimboestratus que preveien una tarda embeguda i pluvial. Dels llençols estesos hi queien regalims d’aigua que no era ben bé transparent, però tampoc terrosa: era d’un color tebi gris. Va agafar amb tota la mà un tros de roba i en enroscar-lo, una porronada d’aigua va esmicolar-se sobre el terra mullat. El so de l’aigua quan cau, el bruit aqüífer sobre aquella terrassa enlairada al mig de la ciutat i l’inaturable cel color vacuna. Se sentia massa sola.
La primavera era una ferramenta freda i insòlita (allò de la meteorologia imprevisible) (el paraigua guardat ves a saber on) i que mullava els llençols estesos com si fossin cadells abandonats al mig del bosc desprotegits i porucs, pensant de qui serien, imaginant el que ha viscut aquesta roba, quan amor (intens) (ferotge) (rutinari) (no còmplice) (infidel) (potser infernal), quanta càrrega d’insomnis hi havia al cobrellit penjat (aquells exàmens) (els números que no surten) (les nits que són filles de puta i punxen), quantes paraules dites amb veu baixa hi queden enganxades (a prop) (molt a prop) (digua’m coses boniques) (ara), quants petons escampats hi deuen haver (petonejats pertot) (primers petons) (petons pendents que ara sí) (uns últims petons) (petons i prou i un altre dia ja veurem el què), aquests llençols amarats com una bandera abandonada ja sense cap intenció de conquerir res, ni una sola gota més, ni una companyia nocturna, ni una matinada alegre, ni tan sols un futur que potser.
Va girar-se i aparegué amb màniga curta i sandàlies, va dir bona tarda, va agafar unes poques margarides taronges i malves i va recollir els llençols. Abans de marxar li va dir que eren nous, que li agradava rentar-los per primer cop amb la pluja i que si els volia estrenar junts aquella mateixa nit.