Vaig néixer el primer d’abril, quan les poncelles batallaven a la quieta per tornar-se flors.
Mercè Rodoreda.

Relat especial Sant Jordi 2023

Veus l’aigua de la piscina planxada com un llençol blau i quieta. Poses un peu a dins i està gelada. Aviat arribarà la calor sufocant i després podràs tirar-t’hi de cap, però avui encara no fa nedera. Portes posat un jersei de punt color blat daurat i no duus pantalons. Els peus, nuus. Asseguda a la cantonada els poses lentament a dins la piscina i sents la vida que té el gel. De lluny veus unes petites coses que floten dins l’aigua. Són de color vermell. No et vols moure: ara si està bé observant els pins, el verd de fons i els ocells que estan xiulant i vivint i et fan un espectacle alliberador.
S’apropa per l’aigua allò que no podies deduir què era, però ara ho tens a tocar i ho agafes. Són dos pètals de rosa, vermells com el rogent dels cels de tarda d’un abril qualsevol. Els treus de l’aigua. I els deixes assecar al sol mentre també s’escalfa la teva pell encara blanca d’un hivern que t’ha fet traginar emocions i algun doloret.
Et treus el jersei i et determines entrar dins l’aigua de cop, i sents totes les punxades al cos, i la sang la notes que va potenciant-se per dins com si fos una aixeta que l’obres i tot circula, tot es propaga vivament i veus el cel macadís quan treus el cap de dins l’aigua, i respires fort, i s’omplen els pulmons de pluviïsilva i pomeres i olivarda. Surts de la piscina i el sol et fogoneja i al costat hi tens els pètals de rosa que has tret de dins l’aigua. Els toques amb els peus, t’hi entretens. Endevines la textura del pètal amb el dit gros i et fa unes pessigolles que fins ara t’eren desconegudes. Carícies diferents.
I les cames et floten i la pell es tensa suaument i et declina una finor que mai havies tingut. I va pujant, i sents una sensació esbarjosa que s’escampa darrere el bosc, una tendror escleròtica, i el teu cos es converteix en un sopluig de vida dolça que mai havies sentit.
I agafes els pètals de rosa i te’ls passes per tots els racons del cos i ara t’adones l’horitzó és d’un blau safir increïble. I que els ocells fan una melodia bamba i el·líptica que el cor se t’alenteix, i els pètals de rosa et fan rius de caranques i sents plaer de bombó llaminer.
Per la terrassa treu el cap l’àvia, amb un cistell carregat de verdures acabades de collir de l’hort i et diu nena què vols per dinar. Et rondina perquè t’has banyat i agafaràs una galipàndria, p’rò tu encara notes aquella atzagaiada per tot el cos, i amb els pètals a les mans li dius que ara puges i que per dinar faci el que li agradi a ella perquè saps que acabarà fent el que t’agrada a tu.
I entres al menjador, que fa aquella olor d’albina i netedat, i quan et dutxes estàs plena de llum, embolcallant-te tota d’una llumenera diamantina, i vols dir-li a l’àvia que aquells pètals de roses t’han fet un canvi esbarjós al cos, que tens unes ales d’un blavencº atzur, que els ulls et són d’un color llimonada i flotes plena de vida. Però no li dius res a l’àvia.
I amb l’armadura floral vas al despatx de l’avi i agafes una ploma i escrius tot el que t’ha passat des que has tocat els pètals de rosa. I mentre apuntes paraules en un paper setinat no saps que un dia seran versos preciosos i tothom esperarà que sempre escriguis coses i saludar-te per Sant Jordi.