Suau plovia sobre el bosc tendríssim
de pins i diminutes margarides.
Sols el silenci, sols nosaltres sols.
Gerard Vergés -Maig d’amor-
Col·lecció de primavera IV
Si sortíssim junts una nit, em posaria uns pantalons negres ajustats i al cos una camiseta marduix bord per estrenar. Em repassaria la barba (curta) (perfilada) i em pentinaria cap enrere amb l’assecador. I de calçat em posaria aquelles vambes que no em poso des de fa tres anys que tenen un rivet daurat. Si sortíssim junts una nit d’aquestes, abans de tot, em posaria una cançó de Marc Anthony -Tu amor me hace bien- per exemple. I ballaria, tot sol, tancant els ulls movent goludament el cos i la il·lusió, feliç pensant en què vindrà, en el moment aquell de no saber què passarà, però segur que passaran coses bones. I ballaria aquesta cançó imaginant també que tu t’estàs posant a punt, i que també et fa una rombollada el cor i les ganes de trobar-nos aquesta nit -per fi- que segur que deus estar rient per sota el nas ara mateix. Sí o no?
I també obriria un Castell d’Encús (un Ekam) (el millor que tenen) i posaria el nas dins la copa engolint vinya i ramalades de tardes de setembre i verema. I en deixaria una mica per si en acabat, no fos cas que. Ves a saber si.
Si una nit sortíssim junts, em neguitejaria pensant en què dir-te a la primera paraula, si un hola com estàs? O una cosa més informal, com ara ei què dius. O no, potser hauria de ser una cosa així com estàs salvatgement ingovernable. Però tampoc vull caure en tòpics.
I segur que em farien claca aquells nervis agitats que corren per dins i que ens fan riure tontament i absurda i guardar El moment imperdible del primer encontre visual, semblant a la sensació d’estar darrera les bambolines just abans de trepitjar l’escenari i que ja mai més pots oblidar la sorollada silenciosa de platea.
Aquells dos petons que acceleren les pells i fan posar les galtes com dues tomàtigues i que res sigui igual com havíem imaginat. Res.
Si una nit sortíssim junts, abans de trobar-nos tindria el cap com un ventilador, traginant idees, accelerant imatges, movent emocions esbromades i mira, que corrin, que circulin, com garbellades d’una festa batxacuda.
I abans del moment de veure’ns segur que el cel es posaria capritxós i els núvols semblarien bombes d’aigua a punt d’explotar i tot plegat faria una olor de desig desmesurat que gronxaria la imaginació i sortiria la lluna després del xàfec i seria la lluna de les llunes i pertot l’ambient de l’aire semblaria una primavera berlinesa mullada i dins meu hi hauria un imperi ple de fortalesa i d’il·lusió tan electritzant que ja només estic esperant la nit en què poguéssim sortir junts.
Comentaris recents