Perquè estimar no és enamorar-se.
És tornar a construir, una vegada, una altra,
el mateix pati on escoltar les merles
quan a la primavera encara és de nit.
Joan Margarit -Treballs d’amor-
Relats d’hivern VII
Hi vas anar perquè et feia molt mal. T’havien de curar. No ho volies, però la sang no porta mai bons presagis. Hi havies d’anar. Quan vas entrar i vas veure les parets d’un blanc trencat, les rajoles que havien de ser fredes segur, i aquella olor de menjar obligat a l’hora que toca, volies fugir. Però t’havien de curar. Què t’ha passat, et deien. I tu només volies que et tanquessin la sang i que tornés a córrer per dins. Què t’ha passat.
De cop vas veure que el dolor no hi era, que no duies la bata, et vas alçar, el teu cos estava tapat per un grapat de papallones que et feien pessigolles festeres, i quan vas sortir d’allà, de cop era primavera. Tenies la vida de nou a dins, gambant per les venes com les tardes d’estiu. Podies anar on volies i vas triar anar a veure com el bon temps treia el nas, com les flors naixien de sota la neu, com en l’aire hi havien trossos de blau elèctric allargats i vius, i amb els peus descalços, trepitjaves la terra i les pedres i anaves a cercar el celibat de l’hivern.
I vas pujar fins a la primera línia dels núvols i vas veure els llums de les ciutats atrafegades, i la gent girava i feia curses per qui arribava primer a ves a saber a on. I et semblava impossible que feia poc, tu també eres un d’ells, amb la pell grisa, somorta, de ritme que esgota, amb mirada tèbia. Perquè ara podies tocar tota l’escorça de llum de punta a punta. I sonava música, timbals coneguts, records d’acords que et feien ballar sota el cel color avellana, i la nit no arribava mai, i ballaves i ballaves i mai et cansaves, brollaves tanta felicitat que no sabies que existia tant poder, perquè tenies això: el poder d’una llibertat extrema. I veies estrelles que no havies vist mai, i llums de planetes que no sabies que existien ni qui els il·luminava, ni aquesta capsa gran plena de lluminària com si s’haguessin encès de cop tots els fars del món.
I on era la tristesa, t’anaves repetint i preguntant, aquell l’agulló que es clavava tan sovint. On era. Tant d’embat de felicitat desmesurada t’hi acostumaves de debò. Agafaves la pluja dels núvols i feies espetegar l’aigua cap avall, a la sequera, a la terra morta. I donaves vida i plenitud. I totes les gotes venien a tu. Quina manera de saber que aquella pena que se t’arrapava com una heura al teu cor solitari s’ofegava, i ara tot era camp adobat per les coses bones. I reies, i els ulls es feien petits, com aquell dia que vas riure de veritat, però ja no el recordaves perquè no recordaves el dia que no tenies aquella ballesta clavada. Havies sortit del teu propi parany i veies la talponera dels altres, de lluny. I et deies que ja mai més tot allò, mai per sempre. I mentre desfilaves per aquell fil de primavera, veies els teus avis agafant-te fort d’amor, no tinguis por, per aquí no hi ha dolor. I tocaves i amaraves els petons de quan un dia no volies que s’acabessin i van acabar-se, però ara els tens allà, per tu, tota l’estona.
I et preguntaves si allò era la primavera, o si era perquè esclataven els colors del bon temps o inclús no sabies si era perquè les hores fosques ja els hi costava d’arribar. I et miraves la manteleta i no era insubstancial, ni els ulls eren pàl·lids, ni la motxilla aquella que tantes vegades duies al darrere que pesava tant, ni el coll sec d’amargura, ni la gola rasposa de tant nus, ni les cadenes als peus fent-te les passes petites, ni el fred que et trinxava els matins de qualsevol mena de gatzara, perquè simplement, estaves dins d’aquella vida que no sabies que existia.
I vas despertar i vas veure totes aquelles persones que et deien que t’havies salvat de miracle, que havies sobreviscut, que reeixies.
I tu els hi vas dir que havies anat a la primavera i que d’allà ja no en volies tornar.
Comentaris recents