Jo, també

Del sol només en queda la carcassa. Tots els llocs han après a existir sense nosaltres. 
La llum subterrània -Xavier Mas Craviotto-

Relats d’hivern III

És una tarda de gener, de les que el nas vol primavera, però el fred mata tota esperança. El Blai sap que fa tard, prou per no ser dels típics que l’anhel els delata. Però l’ànsia el desespera. Quant fa que no queden, vuit, deu mesos? Ja en fa uns quants que la Berta va marxar a Holanda per acabar Geologia. El Blai camina amb pessics a la panxa i pessigolles a la pell. El Blai està nerviós. Han passat les setmanes després de l’última vegada, després d’aquell comiat a peu de metro camí a l’aeroport, després d’aquell “et trobaré a faltar, Berta” i el jo també, jo també. El rellotge va lent, la ciutat espetega entre brunzits i cues infinites de semàfors, el cel té un color regalèssia que s’aguanta per un fil de llum: el Blai pensa que les tardes de gener son unes aquarel·les falsificades. Han quedat a dos quarts de set. El Blai sap que la Berta és paradís, glòria i salvament. Un aixopluc de desitjos, una claror bonica que el manté viu i despert cada dia. Berta, per fi avui. Les cames joves del Blai comencen a tensar-se, l’horitzó fa pujada i els carrers semblen vies infinites d’asfalt, i recorda tots els moments d’enyorament, tots els petons que no li ha fet, però ha escrit, imaginat, guardat, per avui. Dos quarts de set. Els ulls li espurnegen i estreny les mans dins les butxaques, sent un crit fort de lluny. Blai, et criden.
La Berta té un caminar tant fresc que vola, i pressiona al Blai amb l’abraçada inexorable dels enamorats, i s’intensifiquen i es miren sense dir res, i el Blai li canta a l’orella ‘No sé si m’entens, però tu ja em tens’ de Mishima. I el Blai ja no creu en res més que amb el xampú de la Berta, la pell damunt la seva, les mans a les galtes, al cul, fets cossos un amb l’altre, allargant el petó fins que valgui la pena que s’acabi que serà mai, perquè hi ha petons que mai poden acabar-se ni dir prou. Perquè el Blai no pot desenganxar-se de la distància curta després de tants quilòmetres pel mig, i vol fer-li camins pel cos, ablanir totes les tristeses i transformar els diumenges de tarda grisos amb olors de cireres i melmelades de gerds i lubricants naturals de gustos melosos, establir-hi camps base i banderes onejant a punts secrets, fer marques anacròniques a cada plec de pell, dipositar paraules precioses just al raconet de darrere les orelles, conquerir humitats salabroses i fer petar el silenci a base de plaers desorbitats.
I la Berta amb els ulls vius com el fred holandès, no veia el moment per dir-li que ja ha trobat pis a Roosendaal i que demà passat l’espera un avió de KLM més petit que la tristesa que tindrà el Blai.