És com una aventura, però sense mapa.
-Pina Bausch-
FV
Perquè avui la tristesa no és capritxosa, sinó que aterra per l’absència, per la mort i segurament, pel desengany amb la vida. Que ja ho sabíem que era això, la malaltia i la ràbia i el llanguiment. Però massa acarnissament amb qui, de cop, i massa prompte, desapareix. Avui a la nit els carrers eren xops i la ciutat alliberada de sequedat, una humitat endreçada i neta, i pensava en el tòpic que la vida seguirà, i aquell oxímoron que la bellesa i la mort van de la mà.
Talment així, però amb un buit etern: com un timbal de guerra sento la fiblada del dolor, conscient també que Ell marxa en essència pura, per prats i boscos i terra i vent i camins de llum. Tanmateix, agraït de viure estones, compartir tendreses i afinitats, perquè els sensibles ens trobem sempre, sempre, i ens avenim amb silencis i calma. Jo no sabia, és clar, que l’últim dia seria l’últim de tots, que fa tan poc d’això que ara he de treballar aquest no-res gèlid i encallat, amb nus gruixut a la gola, tristament desarmat i recollir desabastiment terrenal. Engolir dolor i colpit, encongir pena i entaforar dins les vivències, totes les bones vibracions que Ell em generava.
Després de la mort, no hi ha res lleu als que estem, encara, per aquí, i encara menys per la família i els més propers. I com que després de, no sabem res, queda el bàlsam del descans i del ja no pateix. Cal treballar el dolor amb una energia calmosa, acompanyant en el temps tot allò que en queda i qui queda. I anar drenant llàgrimes que calen moments, riures i paraules i l’inacabable record d’una persona que sí, era generós i amable, que tant costa trobar en aquesta vida.
Comentaris recents