Als balcons amb bombetes solars

Demà pintaré amb ses mans
Es meu sol de jugueta
Que té un satèl·lit solar
I un solàrium d’estrelles.
-Antònia Font- (Aquesta pluja)

Tardorada IX

Hi ets a totes les coses. Ah sí, a quines? A totes: a tota hora. Hi ets per tot el gruix de cel mig nuvolat, com els ulls després de plorar. Estàs als llibres, contes, relats, ficció, autoajuda, prosa, frases, subordinades. A les parets més inversemblants, allà, no ho veus? Hi ha la teva esquena nua arrepenjada.
Estàs a les hores del rellotge, al temps inhòspit, infinit, hi ets cada segon, mètrica, mesura, què sé jo. Hi ets als llocs comuns (Lugares Comunes, d’Adolfo Aristarain), hi ets al balcó, a les cortines, a les sabatilles d’estar per casa, a la dutxa i a les petjades mullades de després.
Hi ets per tot l’espectacle de cada matí quan surt el sol, que s’escampa com una glopada de llum, mentre imagino aurores boreals, per allí al nord, molt amunt, on fa fred i les mans volen companyia. Anem-hi?
Espera, que hi ets a més llocs. Quins? Aquí: als bars de billars i foscúria, on sona moltes vegades “Lo saben mis zapatos” del Pablo Lopez, als trens que veig passar els diumenges a la tarda, als parcs verds i humits amb horitzons d’atzur, turquesa, blavís, mentre les hores bressolegen calma. Hi ets a la preciosa línia de garola nocturna. Al telèfon, al cable que va del satèl·lit fins a la meva mà, a tota velocitat, com les pulsacions que em ronquen com el motor d’un tractor, com una màquina imparable que arrasa. Hi ets a tots els camps de collita lenta, d’adobament al vertigen, a l’atarantament absolut, a la follia de voler que siguis a tot arreu. A l’hora plena a vessar de trobar-te a faltar. Allà també hi ets.
Hi ets al punt de l’alba, al vent de mestral, de garbí, a la tramuntana, a la canícula automàtica del pensament (què vols dir?) a l’espera absurda del semàfor, al compàs de les estones mortes, hi ets al racó de pensar (més?), a la fusta de la llar de foc, a la porta dels somnis. Als versos, poemes, paraules, lletres vives, fortes, punyents, dedicatòries autodedicades. No pot ser que em sentis a tants llocs. Sí, espera que n’hi ha més.
Al mig de la multitud, als carrers de llums somorta, a les parades, a les frenètiques avingudes, als balcons amb bombetes solars que pengen per fer una festa cada dia. Als sopars íntims de passió descarnada, desmesurada, estripada. A les nits d’insomni, a les nits plàcides i a les nits llargues. Hi ets a les vores del jersei.
Hi ets als ulls, al cos i a la vida. A tants llocs, sempre.