Si Déu es troba en algun lloc, és en el sexe. Alejandro Jodorowsky.
Tardorada VII
Vaig entrar a l’hotel i tot era d’un luxe acollidor. L’entrada petita et portava a un taulell de fusta clara i les llums eren embolcalladores, creant un ambient del tot confortable. Mentre esperava que algú vingués per atendre’m, al fons vaig veure un menjador ampli, enfosquit i tancat, i vaig poder intuir el mar i tota la línia de la platja que era un petit camí de llum.
Vaig sentir una veu femenina, que sortia de dins d’un petit despatx, i va aparèixer darrere al taulell, amb una delicadesa embasardida. Tenia els cabells llargs, que li arribaven a les espatlles, i abans de teclejar el meu nom, va fer el gest de col·locar-se un ble de cabell per darrere la seva orella. A la seva identificació laboral hi posava: Abril.
L’Abril tenia els ulls verd romaní, i quan et mirava, la seva bellesa t’emmudia. Ara, a l’hotel, s’hi respirava una temprança càlida que feia joc amb el luxós espai, amb una olor que confonia delícia amb blanor. Abril, et dono el document nacional d’identitat, que segur que et fa falta.
L’abril tecleja les meves dades fixant la mirada a la pantalla i jo imagino les seves mans, recorrent pertot la meva façana eixuta, avorrida, somnolent, i fent-me sentir de nou, una revolució que creia perduda. Sonava pel fil musical Kalina Marina, de Bratsch.
El restaurant obre a les vuit, vol una taula?
Sopo mirant la badia i el far va il·luminant cada quatre segons el menjador, amb batzegades de llum blanca poderosa. La humitat cau lenta rere el vidre i totes les guarnicions em semblen delicioses. Les pigues de l’univers passegen lentament per sobre i la lluna sembla un plat de crema cremada. I passa una mà rere l’espatlla i em diu si vull alguna cosa més, que si necessito unes postres, una copa, un cafè. I jo li dic a l’Abril que necessito que els seus dits de pianista m’apugin la meva persiana trencada, que arregli el cor que batega a mitges, que si us plau em doni unes pulsacions renovades que facin petar dins meu la sang vermella fins que m’escalfi tot i pugui tornar a la vida sensitiva.
Descafeïnat, Abril, per favor.
Mentre acabo d’escriure un parell de versos i un petit relat, el personal es retira i em quedo mig a les fosques. Pots quedar-te el temps que vulguis. Doncs m’hi quedo per sempre, Abril.
Tota la platja parla en la fosca i es deixa acariciar per un mar picallós, sense rendir-se mai. El meu reflex solitari i confús es dilueix entre la nuvolosa calmada del silenci.
I ja a l’habitació, igual de càlida com tot l’hotel, quedo rendit sota el sostre de caoba roja. I penso en ella, en l’Abril i la contínua bellesa que desprèn i que m’arriba parets enllà.
Truquen a la porta.
-T’has deixat aquests versos i aquest relat. Puc dormir amb tu, aquesta nit?
Comentaris recents