Infinitament

Ens besem a ple bosc, en clariana fosca,
on només planen ombres d’ocells sense memòria. Maria-Mercè Marçal.

Tardorada V

Es van conèixer una nit de castanyada, quan encara feia fred i les mans s’escalfaven dins les butxaques, unes amb les altres. Tan sols van necessitar la vetllada més tardorenca per fer-se tots els petons del món. Petons de suavitat, de cotó, d’enclusa, de pel·lícula, petons llargs, sense final, floral, sense poder separar els llavis i ulls tancats, mai, tota l’estona, infinitament. Sonava My Sweet Lord, de George Harrison. També és reproduia constantment el Tiny Dancer, d’Elton John. I es feia de dia amb Lou Reed, Walk on the Wild Side: i la nit penjava de mil petons delicats.
Es van conèixer una nit de castanyada i allà van col·leccionar tots els petons del món. Petons de llarg recorregut, densos, humits i petons de pell erecta. Petons de gamma alta, petons de caramel, dolços com una tarda d’octubre, petons de densitat desmesurada, petons a les palpentes, tot fosc, i tan a prop dels dos, que l’aire era el mateix aire, i la vida tenia un quilometratge infinit.
Eren tants els petons aquella nit, que es van multiplicar, perquè el destí els hi va regalar una hora: era el mateix dia del canvi d’hora. Una hora més. A les 3 seran les 2. Dues mil carícies amb petons.
I més petons a ulls clucs, amb poca cosa, només amb la pell posada. Petons amb deler, consumant energia viva i cubicant xera, branda, llum.

De tots aquells petons, va néixer l’Amanda, que ha quedat aquesta castanyada a la platja per fer-se mil petons i assistir a la millor de les meravelles del món: l’amor.