Vine, que tinc idees

Se’ns desfarà la pell del pit, la més fina, com si fos mantega.
-Sònia Moll Gamboa- (La vida té vida pròpia)

Coses d’estiu (i III)

Hauríem de cloure aquest estiu. Com? Vine que tinc idees.
Viure’m de cada tarda que ens vam pensar, tu i jo, banyant-nos en pilotes. Viure’m del record de què hagués pogut ser o que potser seràs. Serem. Vols dir? Sí.
Acabem aquest estiu amb una mà freda fora i l’altre calenta a dins. Dins d’on? D’on tu vulguis. Acabem d’escriure el que no està escrit, de la força inhumana que ens deixa exhausts sense tenir-nos. Imagina’t si.
Hauríem d’anar acomiadant aquest estiu.

Ja no hi haurà dia enfarfegós de suor, ni atipador de calor, ni solstici beneit per tot el mar calmat, de coloraina guillada, d’onades que titil·laven nervioses, matins de blau plumbi, de llum declinant a ben sopat. Faltaran coses. Quines? Torrar-nos al sol.

Fem repàs: estiu xop de pell mullada, platja esbarjosa, alguna muntanya embromada, crit de pinsans i vinyes prenyades d’un vi que potser, algun dia. El cosmos que il·luminava l’habitació, plena de tensió visual, de tacte lleonat, tot molt esbojarrat. I llavors la ruta amb el cistell ple de tomàtigues i olor d’alzina. I les tardes que sempre eren tarda, mai fosca, mai nit, mai hores petites.

I desposseïm aquest estiu enganxats al borbolleig d’uns petons que encara no conec, una cabellera poc ordenada que no he desendreçat jo i un cor que cubica somnis i qui sap.
Adéu estiu, adiamo, fins avait, au revoir, bless, farvel, bye, ciao, adeus, wiedersehen.

Hauríem de cloure aquest estiu.
Però ara que hi penso, a ca teu sempre és revetlla.