Hi hauria d’haver una llei, no humana, que només et permetés fer anys quan les coses et van bé.
Nick Hornby -Alta fidelitat-

Coses d’estiu (II)

A Bagà hi fa una calor despòtica. El poble només escolta la remor de les mosques i el xivarri dels grills. La Samanta i la Bruna fa hores que s’avorreixen una davant de l’altra.
La conversa va així:

-Demà potser plourà -diu la Samanta.
-Aquí ja no hi plou mai -li respon la Bruna. 
I segueix: -ja no em crema la calor, em crema el cor.

La Samanta posa els ulls com dues rodes de carro i diu: 
-et crema el cor, Bruna? Què vols dir?
-No t’ha passat mai que tens un foc a dins que incendia i no saps parar-lo? -li pregunta la Bruna.
-Quan sigui setembre només pensaré en aquest moment -va dir el Pol
-A tu Samanta, mai ningú t’ha fet atrafegar el cor? -pregunta la Bruna
-Sí -va respondre, trista.
-I doncs? -No m’ho vols explicar, Bruna?
-Jo també pensaré en aquest moment, Pol… però perquè jo? Per què amb mi? -va dir la Bruna
-Es que estar amb tu és una festassa per tot -va dir el Pol.
-Saps alguna cosa del Pol? -li pregunta a mig gas la Samanta.
-I perquè preguntes pel Pol ara? -dubte la Bruna, nerviosa 
-Demà ja marxem cap a la ciutat -va dir el Pol.
-Doncs abans d’aquesta nit et vull besar, Pol -va dir-li la Bruna
-No sé per què et poses així, has començat tu dient que et feia mal el cor -diu la Samanta, una mica mosca.
-T’he de dir una cosa, Samanta -diu la Bruna a mitja veu.
-Jo també necessito fer-te un petó, no n’he fet mai cap -va dir el Pol.
-El què? Que demà no plourà o que tens el foc al cor? -diu la Samanta, malhumorada.
-Ha sigut meravellós Bruna -va dir el Pol tot tremolós, després d’un petó gustos i abundant.
-Sé que el Pol va marxar cap a la ciutat ahir a la nit -diu la Bruna.
-Doncs fins a l’any que ve m’he d’oblidar d’ell, si no la tristesa m’inundarà -fa mig plorosa la Samanta.

Està clar que tenim la Samanta enamoradíssima del Pol. Però la Bruna… no pot explicar-li que ha passat el millor estiu de la seva vida. 

-No ploris Bruna, ens podrem veure amb videotrucades -li deia el Pol mentre l’abraçava.
-No ploris Samanta -diu la Bruna. A vegades pot ploure i la tristesa s’apaga. Jo també estic trista Samanta.
-Tu també trobes a faltar algú? -diu la Samanta mentre mira la plaça sense veure-hi res.
-Jo també t’enyoraré, Pol -va dir la Bruna abans no es tornessin a besar per darrer cop abans de partir.
-Ha sigut el millor estiu de la meva vida, Samanta -li diu la Bruna amb la pell eriçada d’emoció.
-I així perquè estàs trista, tu ara? Si t’he vist la mar de contenta darrerament… com si haguessis fet el primer petó algú -diu la Samanta.
-I per què m’ho dius enfadada? -pegunta la Bruna, nerviosa.
-La Samanta no ho pot saber… -va dir-li el Pol mentre desapareixia lentament dins el foscam.
-No diré res a ningú, m’ho pots contar -diu la Samanta -saps que soc la teva millor amiga, no és veritat Bruna?
-Si li dius a la Samanta, ja mai més podré confiar en tu -va dir-li el Pol a la Bruna.

De lluny uns cirrocúmuls es dirigien a tota velocitat cap a Bagà. Minuts després la Bruna té la fortuna que la barrumbada inunda la plaça i les dues noies han de buscar refugi en un portal i desencallar l’enraonia.

Ja no estic tan trista… -li diu la Samanta -Saps per què?
-Perquè ha plogut -diu la Bruna
-No pas… perquè si mai hagueres tingut alguna cosa amb el Pol ho sabria per tu. Així doncs, no hi ha res entre vosaltres dos. Soc feliç amb la teva amistat neta, Bruna.
-Ens veiem l’estiu vinent, Bruna -li va dir el Pol amb la veu entretallada.

Després de la pluja, el cel es converteix en un blau egipci preciós, i la Bruna li diu a la Samanta que ha de contar-li una cosa, però ara no recorda què era. Potser l’estiu que ve.