Tu i jo, petita amor, dins la boscúria,
infants sentimentals, plens de silenci,
per caminois de capaltard amb fràgils
petúnies sensibles i campànules. Josep Maria Llompart -paraules a Maria-
Escrits de primavera que no et veus a venir (VIII)
Peso el meu cos quan transita, mentre somio, volant d’una ciutat a l’altra, i floto com si de les mans i i els peus en sortissin ales de llum. Després ja aterro als llençols bruts de son i matí. El cos en dansa que balla durant la negre però brillant nit: ho hauríeu de veure, com estan els planetes torrats pel sol, i com la lluna, d’aprop, sembla una llanterna gran.
Peso el meu cos quan viatjo, durant els somnis, i no pesa res. No com quan surto de la dutxa i la canonada de pell es prepara per sortir al carrer. Allò son tonelades de gallòfola, pigrícia, gossera.
De nit i dormint, desactivo la tabola dels pensaments més llòbrecs. I només així peso poc, pes ploma, només aire. Bonica sensació de no ser.
I despres ja la becada i el sol que estavellen carregosos, i la culpa que combina tristesa i curolla. Afilades, van passant les hores que alerten perills, i no saps on trepitjar, que hi ha fang, que patina tot també, i aguantar-se de miracle per arribar més o menys passable, al vespre.
Les ganes d’aquell moment de tancar els ulls, papallonejant tendrament, abans d’arribar al somni que em porti de nou a no pesar, només anar, i tirar i tirar endavant, com una cuca de llum, només reposant per encantar-me amb els planetes que no sé ben bé quins son però m’hi apropo, sol, sota la serena preciosa i que engoleixo.
I abans de despertar encara sento olor de pi i ocells que voleien, vingut d’aquest viatge harmoniós, sense barreres, sense estridència, sense soroll. Cap amenaça.
Que tingueu un bon dia fins la nit.
Comentaris recents