Pren la pàl·lida perla dins la seva mà closa,
de reflex irisat com d’òpal, i la posa
a dintre del seu cor ben lluny dels ulls del sol.
-Charles Baudelaire- Les flors del mal
Escrits de primavera que no et veus a venir (III)
Ara m’has de dir on puc cercar-te quan a les tardes de pluja i vent d’abril tot es reveli en infern i negral. On seràs quan necessiti la mà a l’esquena per sota el jersei en una sala de ball imaginaria on mai podrem descobrir-nos ni jeure ni riure, mai sols, ofegats de rellotges i multituds, ofegat de llàgrimes quan no hi siguis al matí, cançons perdudes, promeses i remescles (sona Sau).
Ara m’has de dir on et podré cercar, en aquest món que ja ni tan sols dominem, però quan ens mirem és planeta, i més: és aparèixer en una galàxia que mai ningú encara l’ha enfocat. I la mà a l’esquena, sota el jersei, que para l’embat de la tristesa, la por aquella tanoca, els dits en cercle que fan amoreta a la pell i em fan oblidar el pou que un dia ja en parlarem de la fondària. Ara m’has de dir on et puc trobar quan a les tardes de color bagasser penso en aquesta proximitat tan nostra i ara absent com la vida que s’apropa i vol quedar-se en aquest indret imaginari, i penso què n’ha quedat, que potser en puc fer versos, però ni per compassió m’acompanya la inspiració d’escriure (descriure’t). Compagino la suavitat provisional, un atac de vida quan la mirada forta ens fa camí un de l’altre i em dius on podré cercar-te quan no pugui amb la timba.
N’he fet uns versos per l’ocasió
Nua com el cel d’ahir/si et veiessis rere els meus ulls/no apta per racionals ni freds ni simples/i ximple de bogeria incombustible/t’hi veig sobre la taula/i perfiles la bellesa com la línia bellíssima d’un avió creuant l’enteixinat/desig d’altura i distancia mínima i foc/nua com el cel d’ahir/rere els meus ulls/si et veiessis.
Comentaris recents