JP
De vegades m’enlairo amb la ment i visualitzo tot el mercat en mapa aeri. És com si hi haguessin petites illes en una mateixa illa. Petits espais, un al costat de l’altre i els rius son els passadissos. Penso això mentre passo fred i escric o llegeixo. També capturo moments impagables: clients que es queixen pertot, que no els hi agrada res, clients que podrien ser amics meus o clients que ara ja son part fonamental del meu dia a dia. Una tal Maria Roser Guillau que esvalota el funcionament de les parades i hi ha una histèria col·lectiva curiosa. I després el personal, tot un món de xarlatans que viuen i es desviuen per fer-se un lloc a la història del nostrat edifici emblemàtic. Passa un paio amb un carro fet pols que les caixes van per terra cada dos per tres, una xarcutera que li tira els trastos al carnisser vint anys més gran que ella, un home amb cadira de rodes que ronda a tota hora, la dependenta del meu davant que ven verdures i fruites i tot el dia parla per telèfon cridant com una grillada. A vegades penso: on he anat a parar? Però aquí dins tot és com una pega dolça on el temps passa ràpid, un eclipsi sense temps que no té precedents en cap de les feines que he fet a la meva vida. De camí a casa, per no sentir el fred que matxuca els ossos, em fixo en la nit viva dels carrers i mai hi ha comparança amb tot el que passa aquí dins. És un món recaragolat de personatges que potser acabaré, també, convertit com un d’ells, si no ho estic ja. He de mirar de fer una història de tot això i compactar-la, amb noms anònims es clar, perquè les represàlies poden ser dures. Per fer-vos una idea, l’Horjel el carnisser, va amb el ganivet a la mà tot el dia. El Nuart el peixater calla més del que sap i et mira amb aquells ulls de boig que sembla que li surti un lluç de dins el cap. De cafè amb cafè m’evadeixo i deixo fluir la ment i ara estic a punt d’albirar la bonica gresca que hi haurà aquesta tarda amb la Lola del bar i la Carme Sans.
CS
Tinc un neguit amb el mòbil que no puc evitar. Estic molt penjada al telèfon. És com si els dits estiguessin enganxats amb pega dura, líquid dens, enganxifós, és escandalós la mania que tinc de parlar per telèfon sigui amb qui sigui. La cosina de Navàs, la neboda de Múrcia, el xat amb el Taumet o el Paraulògic que em té obsessionada. No puc parar d’utilitzar l’artefacte, el puto mòbil, el reactor de la meva addicció. Una bomba de necessitat que explota si no tinc el carregador a mà, que em destrosso per dins si no noto el tacte del brillant dins la butxaca i em cal saber que es al llindar de mi mateixa. La seva presència és seguretat i un oasi de plaer essencial. Si no tinc el telèfon em flagel·la els nervis el jovenet de la parada del davant, que ves a saber què escriu el molt grillat. I si en vol fer una novel·la d’aquí el mercat? Amb la Guillau podria començar: quina marfanta està feta, que sempre em diu nena deixa el telèfon i estigues per feina. Li tirava la fruita al damunt i totes les cireres les hi esclafaria una per una a la tofa. I ara, feliç, em faré un cafènllet mentre faig la xafardera a les xxss.
Lola què fots, que m’has tirat el cafè en llet a sobre. Lola que m’has tacat tota. Lola que m’has inundat el telèfon que tenia aquí sobre. Lola que no va em va el mòbil. La mort.
Comentaris recents