A la vida te l’has de jugar. Carles Sabater. -SAU-
Escrits d’hivern que no et veus a venir (ultim)
Que diuen que la pena és l’arrel al ventre que destrossa l’ànima. Vindria a ser el vidre que talla la pell freda, la punxa que arriba al cor i que el fa ferir fins a l’última sang. La pena és l’última onada quan ja marxes de la platja, l’últim cop de porta quan deixes l’apartament. La pena també és quan saps que aquest petó és ara i ja mai cap més. Perquè la pena és com l’aigua que omple fins que arriba la llàgrima, i bessa. La pena és no saber-te quan et busco a totes les converses, quan ja no sé què fer més per fer-me visible, a totes les postals de les xarxes, quan vull fer-te un llibre de poemes i quan dius que la poesia no és lo teu. La pena fereix el cos i el parteix i el destrossa fins a esmicolar-ne cada bocí, cada tros. Adeu: adeu-siau, arreveure, agur, ciao, adeus, bye, БАЙ, au revoir. Tancat per defunció, aneu-vos-en en pau. Silenci. La pena: aquesta misèria que fa créixer, que fa fort, que després quan passa la felicitat és pura i neta i fa sentir la vida com la màxima culminació i tornar. I ja no fa mal, i dius prou, que ja mai més serà un orgull i vens per avisar que la vida és ara i sempre i feliç malgrat alguns o algú. L’abril dona blat i el febrer gel, però miraré de fer que passi de pressa i el crepuscle sigui clar, sense lubricar i cap joc: només vull que arribi la llum cada tardívola i la pena es fongui rere aquest terrat de casa. Calculo tossut els segons que allarga l’eixivernada i perdo la pena i guanyo alegratge si em dius alguna cosa malgrat que hem perdut perletes d’amor quan parlàvem ahir.
He escrit uns versos per l’ocasió
De la mà al pit el foc creix insubmís/en tot el cos no ens habita res millor que el desig/sabíem que el somni seria poderós i blau foc/cremava la nostra pena inconscient enllà/i barallava la pell amb saber què volem i no podem/ara digues-me que també ho saps/ofeguem-nos amb la tarda del diumenge del que podria ser i mai ja no serà.
Comentaris recents