Je ne sais plus parler.
Tot està consumat.
Més que lladre de foc, soc la brasa d’un somni.
Ponç Pons -A la poesia-
Escrits d’hivern que no et veus a venir (VII)
Em fugen de pressa les idees que els dits no tenen ni força ni velocitat per entomar el broll de paraules de dins, de cor. És com si estancades necessiten córrer, fugir i vincular-se amb el full blanc, estampar-se i jo al darrere, amb totes elles. Ni escriure calma l’afany de voler gargotejar més i és una corrupció al temps, que no va endavant ni endarrere, jugo en contra. No frena el neguit corpulent de la creació, fet de roca sensible, debilitada i feble, no em fereix i cura. Només cus la nostàlgia, estanyament neguitosa i referma cada mot, cada gest que dona vida al fons blanquinós. La riquesa d’escriure no es palpa ni es toca, només se sent fins que ja buit, el cos llueix una temprança quasi tocant a la llibertat. El ronquejar de la felicitat quan frase, vers o prosa espeteguen aquí dins, en aquest racó que és com un núvol, un altocúmul, esperant que caguin gotes perquè algú quedi mullat de la intensitat i feblesa. Ens calen dosis de menys virilitat i més poesia. Més esperar-nos mentre el vent va desfent el neguit, la desconfiança, el temor de no saber. Escric per no saber-me tant, a vegades, com si algú fes de mi un retrat prou lleuger per no portar tanta càrrega. I ja mai més llegeixo el que escric, perquè d’alguna manera és tornar a casa, i segurament el que vull, és posar els peus a una altitud plena de ningú.
Comentaris recents