Perquè hi ha matins però no hi ha nosaltres. Clàudia Codina (No suportem l’hivern)
I fugir fort cada dia, un matí rere un altre, ara que tot és fosc malgrat les il·lusions i els canvis. Fugir i fugir i anar més lluny, sense ombres, sense presses, sense amenaces i sense por. Perquè la por és el que no ens permet acabar de marxar mai més.
Desfilar per tornar un dia i dir que tal us ha anat o ben bé per allò de saber com esteu i poca cosa més. Marxar aquests matins d’hivern patinant sobre el gebre de l’asfalt i riure i fugir divertits, que sempre és millor, a la primera llum quan tot comença i on tota bellesa és intensa i pura, quan encara res és brut ni ningú ho ha tocat ni jutjat. Les primeres llums de l’alba, les llums d’hivern entelades i fredes. I aquí batega torturat el meu cor per escalfar totes les artèries que és clar, sempre volen l’estiu. No suporto més aquest hivern.
Vindria a ser com les cançons que encara costen escoltar per no patir, com les olors que pressionen el nas i fan plorar per tot el que vam ser. I el luxe de la tarda lliure s’esvaeix quan a les sis és fosc i no hi ha ànima que s’aguanti dempeus. La vida i l’hivern transiten perillosament en aquest daltabaix inevitable i em cal molt giny per no detonar mil bocins de gel a l’albada de cada dia.
He fet uns versos per l’ocasió
Tothom cantava i riures per fer anys/celebracions d’autòmats i ser feliç per decret/ni tan sols el pastís m’agradava i vinga a fer veure que sí/tothom cantava i per molts anys/algú ballava amb algú que em convenia/i mentre la festa brollava vaig sortir a veure com es feia de nit/i el cel color pastel de gamma dolça va ser el millor regal/el que mai em pot fer ningú i potser necessito.
Comentaris recents