Ca Salobra

“Queda’t les claus de caure junts al buit” -Enric Casasses-

I ja a l’illa ens vam empatxar del plaer, només, de viure. Ja veus, quin misteri. Batejar cada fotesa i ximpleria va i ve i tornar a viure. No hauria de ser cap actualitat, però pels temps que corren, sí que ho és.
L’illa, oberta de bat a bat, en canal, per nosaltres, agafats en una corda i saltant per la Serra de Tramuntana i aterrant en una cala, aquella tan brutal de cals Soler’s. Quina nit.
Quan es feia la fosca, els núvols eren senyal de fum i s’encenia el foc al cor i el nostre misteri: l’amistat vella i real. Ens vam abraçar com si estiguéssim a milers anys llum de l’última trobada i tot el morat de la vesprada queia rere el mar. Després, a cada bombó, ens teníem a prop i vius com si el temps s’aturés i mai divuit anys van ser tan efímers. El vent de l’illa bufava i ens tombejaven els ulls plens de llum. Fars a Ca Salobra, que aquest ens faltava. 
I allà al casalot ens vam dragar del passat que fa riure i delegàvem amb el que vindrà: coses bones, que diem sempre. I junts sempre és millor. Millor és millor. Yes. 
I quan ja marxàvem, vaig girar-me i veia els camins i les vides, les nostres fal·leres i les absències. I de cop revoluciono en felicitat per saber que la grandària de l’amistat és l’amor avui i demà també. I ara que enceto riscos, tindré aquesta petita part de Mallorca a punt per salvar les trencadisses i la tanta gana de tornar amb vosaltres.