La barca del Ricardo (final)

I riurem fins que ens faci mal sota les costelles i les orelles ens quedin calentes i serà negra nit en un indret de Mallorca on no us sabria ni portar. -Clàudia Codina- (Foravila)

Escrits d’estiu VII

I va venint: una nit negra s’atansa sobre el mar de l’Empordà. En Ricardo menja patates I remuga Avui és nit de llàgrimes al cel, ja veuràs quin espectacle. Els motors de la barca estan amb pana i la solitud és total. Abans no ve la fosca miro de copsar els colors que hi ha ara: un intent merengat que llapissa la costa, una blaüra que xerra bellesa i fa posar la pell còmoda per l’emoció. Tinc una llanterna, diu el Ricardo i de seguit li dic que no l’obri, mai contaminació, mai res que pugui competir amb l’ull nu i seguir les llàgrimes de Sant Llorenç. Pica l’aigua a la barca i el vaivé és agradable, no molesta, com la petita mestralada que bufa i m’omple. La sensació és confusa: per la fatxenderia d’en Ricardo estic encallat en una barca, però també gràcies a això, visc en primera línia, en perspectiva, i vaig desgranant tota la sobirania portentosa de la costa. Llums de carrers que omplen vides ara i mai volen hivern, miro de capsular-los dins meu per portar-los tots a casa. I exploro amunt i em cau la pols blanca de la via làctia a sobre i les estrelles que no sé si son els planetes d’aquí o els que mai guanyaré, i el Ricardo que menja patates i té el cap cot, absent a l’espectacle. I m’estiro als sofàs blancs tancats de vi, i veig la lluna com un tall de meló, mitja lluna com un vidre que talla i la nit m’estreny sobre la pell meva pessigada d’històries amargues. On eres lluna quan et volia així de radiant i no aquí amb el Ricardo? I la lluna que trepitja un mar fosc de cal déu i no vull que passin minuts ara: perquè marxen els meus fantasmes surant la mar prop del meu món viu sota el celatge catedralici en aquest racó intransferible. Li dono les gràcies al Ricardo i el molt sabatot em diu Que fots boig: em despullo i em tiro a l’aigua i m’engoleix el cos i l’ànima. I ja sense forces nedant en ofec sento els motors de la barca del Ricardo venint a mi, i l’animal va provocant onades i riu Que només volia que veiessis aquest espectacle del Llorenç. I pujo a la barca i en res som a la badia de Cadaqués. 
I li dic al Ricardo que pari la barca per sempre més perquè em quedo en aquest lloc: en òrbita via llibertat desmesurada. Ell va nedant fins a Sa Conca. Demà li torno la barca. 
Potser.