Giant

El càstig potser és, ara, aquest amor sense paraules. –Maria-Merçè Marçal–

De tant pedalar ja no sabia cap on orientar la meva força mental, i va ser així que pensava en la llibertat just quan arribàvem a La Nou de Berguedà, amb l’amic Jordi Comas. L’aigua que córrer fresca gola avall i el verd del prat fins a inundar la nit. L’oxigen amb olor aire net, i els ocells que no criden, només xiuxiuegen. Això és la llibertat, amics. Sentir-se dempeus damunt el cim, la terra, l’escorça, i baixar notant el vent com abraça la cara i s’arrapa a l’ànima. A Cercs, ja cansats de pedals i asfalt calent sobre la Giant, l’olor de forn i coca de nata ens fruïa el vellut de la llengua i les salives jugaven preparades per la festa. La llibertat és saber que pots compartir plaers i valorar l’emoció de ser-hi, de tenir la pell eriçada perquè plegats hi som: ara i aquí. De tornada a Navàs, ja amb el xassís mig desnonat, pensava que la llibertat més gran és saber que la duresa del paisatge es dissol a la vista i s’endrapa per omplir la galleda de la por, per convertir-la en gel fred a plena canícula. 
Vam arribar plens amb un embalatge de bellesa i el cor esbatanat de saber-nos lliures.

He escrit uns versos per l’ocasió:

Plens de sucre i nata i la sorra blanca/estirats al sol i avorriment que el voldria ara/transformarem el taronja de fúria en una bèstia d’amor/tan plens de gola i nervis els dos/empatxats del límit més saludable que és la bogeria/i mai cauen les tardes fins a l’agost/mai cauen les llàgrimes per no tenir-nos/fins al setembre que hi haurà els núvols com sucre i nata i sorra blanca/i plens de tu/plens d’absència/de tristesa/de record.