Molt aquari per tan poc oxigen

No sé vosaltres, però aquest cel està en revolta, ara sí ara no. Amb aquest blavós injustificat per tanta pandèmia, per tota la tristesa que per cert, no calia. Massa aquari per tan poc oxigen. Massa de tot en l’espai limitat del confinament d’aquesta ànima que diu que vol viure massa. Sí, volem viure.
No sé vosaltres, però trobo que el mar està amb un torrat vermellós massa pujat per ser febrer. No sé les vostres, però les meves mascaretes volen fugir del nas per respirar cada onada i que sigui reconeguda com cal. Calen petites il·lusions i si arriben a la sorra, molt millor. Viure de mar i sal sempre: perquè no?
Hauríem de començar a mirar-nos rere aquest sol d’hivern que escalfa, és abusiva aquesta calor (t’incorpores i et poses bé el banyador) i recordo tot allò que vam fer mentre érem feliços. L’estiu sempre és fàcil. La pell sempre vol més pell a la canícula.
I ara, mentre transito entre l’hivern i la bonança, entre el bé i el mal, no trobo cap petó d’aquells que van encendre totes les nits de fred gruixut. No trobo a cap sobre les cartes que servien per fer foc al cos quan llegíem les nostres pròpies lletres, no trobo ni tan sols el plec del somriure que dibuixava el teu llavi sobre el meu món. Rèiem molt. On deu viure ara l’estiu de les carícies perilloses? 
Certament, l’hivern encara pesa massa. 
I t’espero, a l’aquari enorme de les millors postals d’estiu, que ara deuen estar tancades dins aquelles tendes a peu de platja que tant ens agraden.