Aquesta hora de més podria servir-nos per descobrir els mapes ocults que s’amaguen a la teva pell. Ja que tenim aquesta hora de més, també podria servir per regalar-nos aquells premis de bellesa que mai ens donaran enlloc.
Una hora més per fer-nos els forts i desfer-nos a petons. I el primer toc de llengua, amb la pell ben eriçada, volar i somiar i dansar sobre el cel ple de tardor. Ja que ens regalen aquesta hora, podríem quedar per no buscar raons, només per trobar el fàcil problema de descordar-nos, trobar-nos confosos en què fer, i res més. Fer que l’hora de més giri com un disc de vinil, i que l’agulla de la música insisteixi a fer moure tots els àtoms de la nostra intensitat. Gaudim-nos aquesta hora de més per fer que els cossos siguin dues plomes sobre el parquet flotant, que la suspensió sigui tan bèstia que mai caiguem per fer-nos mal i només per ser infinitament feliços. Una hora per caure en l’alegria del plaer catatònic, i després riure fins al vertigen de la inconsciència. Fem-nos forts durant seixanta minuts per tenir una descàrrega d’energia d’amor total impossible d’explicar, no racional, imparable, angoixant de tant plaer, eternament insuperable, irrepetible, impossible amb un altre, no apte per adults, no apte per racionals, no explicativa, no prou senzilla per repetir, ni escriure, ni reviure. Perquè aquesta hora de més podria servir-nos per dir-nos que sí sense cap no. Una hora boja de més per saber que viure era aquest regal màgic de sentir-nos bategant un sobre l’altre i que ens peti el cor de tant volcà dins el llit, dels llençols que cremen i calar foc intencionat i tornar i tornar i tornar a tu. I tornar un altre cop amb tu. A veure si així, la tardor passa més depressa.