Regatejo la por com el que fa zig-zag davant el porter i gol. Parlem de la por amics lectors: atanseu-vos i gaudim-ne tots.
La por és l’enemic que portes dins la jaqueta que acabes de posar-te just abans de sortir de casa: estaves bé, et poses l’abric i marxes. La por ja s’havia colat entre les butxaques. I ara què? Anem al bar.
La por es contagia i per això quan poses un peu al terra de matinada, entra dins la planta del peu, s’endinsa, tu mig adormit, ella ben viva. Quedem?
Hi va haver un temps que la por no feia por perquè érem invencibles. Però la por sempre guanya i ara més que mai. La por s’ofega entre riures i cafès, dins aquell restaurant que ens fa feliços. La por se la combat dins les copes que ens posa la terrassa del costat de cada casa.
També hi ha la por positiva: aquella que es troba a la taula del davant, que veus que no demanen la carta i el seu amor és una degustació del desig. Mirem-nos-ho amb goig i enveja sana. 
La por positiva és sortir per la porta i fer una cervesa amb algun desconegut i no saber què passarà. Hores al bar sense saber que la vida passa per allà fora. I passa el món.
La por de tancar la persiana avall i no servir un suc de taronja al matí, una torrada de mel, un cafè que fa confort al coixí de la son, un te per arrencar. La por ha fet barrar l’ànima del carrer, de la conversa ximple fent un mos, de la por de no quedar per no dir-nos tot, allà dins: un t’estimo, un t’odio. 
Per oblidar les nostres pors, sempre hem estat refugiats dins els millors locals de la ciutat i ens han servit l’antídot a la por. Què farem ara que no tenim on anar?
Creix la por i estem orfes de restaurants i baretos i de mil històries que creixien allà dins i ara perdran la vida. I menys la por, ho perdrem tot.