Octubre

Obro la finestra i cauen ganivets al cor. Un a un, a veure quin em pot treure més sang. Tinc el curs accelerat a la por i ja els veig venir. Els ganivets parteixen el cor i fan que moris cada dia (que és la pitjor manera de morir). Després m’aixeco, tanco la finestra, ja no entra aire, només veig el cel tan blau d’octubre i tot perfilat i el dia per endavant. Superat l’ensurt només despertar, faig el cafè amb la DeLonghi súper automàtica i tot va a millor: aquella olor, aquella crema, aquell gust de torrat als llavis i som-hi vinga, què hem de fer? Treballo amb el que més m’agrada, arriba un, arriba l’altre, passen les vides pels meus dits, intento ajudar com fa tota persona a la selva (vols dir?) i tiro endavant fins al migdia, que m’aturo a tots els grocs i vermells bèsties de tardor, a tots els moviments de rutina que afortunadament segueixen dempeus. No vull veure res a la tele però em sap greu per l’amic Coral i només em fixo si cada dia va més recte i que bé que va tot a l’altra banda. 
La tarda transita entre més cafès, més gent, el rellotge que és el meu únic gerent i sobretot no puc baixar perquè tots volen un tros de mà i de pomada sobre la pell.
I les nits ja cauen més d’hora, a la terrassa s’encenen els llums massa aviat, necessitem la jeca per xerrar i aquell vi que ens reconeix invencibles.
Ara tot son il·lusions, la vida sembla banal, poca cosa i sense guerra. Petites celebracions quan acaba el dia. I ja en el deliri de la son i tapat amb la seguretat que no tindré fred, apareixen els fantasmes de nit: i si era això de viure que fa por?
La tardor prepara ganivets i els llença a l’aire durant la nit. Despertem-nos forts.