La lluna en un racó

Aquesta lluna que va espetegant de terrat en terrat, que aterra a les pells més desitjades i cada vegada més orfes. Aquest vent de maig que porta la finíssima llum petita de la lluna sostinguda en el cel, aquest vent que eriça el principi del cor i acaba dins el volcà de cada batec.
La llum de nit que no fa pampallugues, l'única llum que aguanta sense incertesa, en aquests temps que corren: no fa figa, no té por, està fixada com un llençol dins el somni dolç i profund.
Racons de lluna que ens agradaria recollir, records d'aquesta llum escurada als marges dels pensaments més veterans, aquells que ja són grans quadres de victòria passada.
Nits de primavera on, cadascú, va gronxant-se entre tendals i Venus, orbitant fins al final dels millors desitjos. I a l'altra banda del planeta igual, la mateixa imatge però al revés, potser millor: l'herba és més verda…
Ara, amb els peus despullats sobre la barana del terrat, que fan ombres a la ciutat buida, i la certesa que un fred vindrà de la por, dels rostres espantats, de l'angoixa final, la factura total, cauen números vermells en la nit humida i repetida. Cada nit, amb els peus despullats, semblen l'última nit. Els núvols blancs i els vermells, pluja o vent i calamarsa segura.
I les cantonades amb esperança de reviure cossos plens de desig, sense secrets, ni diaris, ni poemes de guix: ja no hi ha llàgrimes de desamor.
La lluna espera tranquil·la que aneu passant (oh benvinguts!), que ompliu lentament els pams orfes de l'amor que costa, de l'amor llunyà (el temps no compta, ni l'espai).
El món canvia.
Però les nits i la lluna, mai.