Conte de confinament (amb Jep Barceló)

De camí al teatre, en Paco feia un puret. Només feia, aquell, al dia; però des de feia ja trenta-cinc anys, encenia el tabac i quan arribava a la porta, l'apagava.

El Paco era una institució en aquell teatre mític, aixecant el teló, fent canvis de decorats, mirant entre cametes, ajudant als actors en els moments més difícils (que els tenen)… i el Paco era un mestre en fer d’apuntador: quan els actors, es quedaven en blanc, el Paco els hi xiuxiuejava la frase, la paraula… (s’havia aprés el text funció rera funció).

Atent a tot, baixava el teló i de tornada cap a casa, encenia de nou el puret.

Cada dia funció, i els dilluns descansava. Era la seva vida, la seva història.
El Paco no sabria viure sense l’escalfor dels focus, aquells nervis darrere l'escenari, els actors novells, sense aquella sensació de sortir al escenari, tot fosc, per fer un canvi d’atrezzo… pensant sempre en el mal moment que passaria si de sobte, s'encenguessin els llums… i el públic l’enxampés al mig de l’escenari!

Al Paco, se li van acabar les obres, els decorats i des que va baixar el teló per últim cop, no hi ha tornat. De fet el Paco, ingressat per Coronavirus, va haver de lluitar de valent per sobreviure i després, per fer passar l'estona durant les llargues hores d'hospital. Trobava molt a faltar l'escenari, els nervis a cametes, l'adrenalina d'organitzar-ho tot.
Va fer de les seves. Amb llençols feia portes i cametes, com a l’escenari, perquè les infermeres entressin a les habitacions, i movia els llits a cada moment perquè semblessin escenes diferents.
Malalts i personal mèdic estaven encantats amb el Paco, que feia meravelles pels passadissos, feia com si vengués entrades a tots els que anaven de visita, apuntava la lletra als metges si els veia dubtar i explicava històries fantàstiques del seu teatre a tota a la gent que es trobava més sola.
El Paco va tornar al teatre. Va aixecar el teló després de molt de temps. I en tornar a casa, amb el seu puret, va pensar que el millor que podia fer era anar a l'hospital a treballar, a entretenir a la gent que més ho necessitava. Allà, el van rebre com un heroi i va aixecar el teló a l'esperança i va donar llum a les sales més tristes amb la millor actuació del món: Regalant el millor i el que més estimava de la seva vida.