Conte de confinament (amb Isaac Badia)

El dramaturg sovint es pregunta si realment és dramaturg. Fa guions de matinada sense parar, però mai sap quina paraula ha d’utilitzar com a resposta quan li pregunten a que es dedica. La veritat és que no omple els teatres a no ser que siguin realment petits i alternatius. El dramaturg escriu teatre, que no és gens fàcil, i posa vida a uns personatges, tots ells perduts i desemparats. Crea vida escrita, com donar ànima i cos a éssers que encara no existeixen, però té la incòmoda sensació que sempre escriu sobre el mateix. El dramaturg fa les obres amb quatre o cinc persones a la platea, però ha arribat en aquella edat on ja no li inquieta saber si un dia li arribarà l'èxit en forma de repercussió i diners. El dramaturg, al cap i a la fi, és feliç, perquè fa allò que vol, i quan llegeix allò que ha escrit, pensa que és més o menys el que volia dir, que al cap i a la fi el teatre ha de servir per dir coses.
Un dia d’aquells que sembla que no passi res, va rebre una trucada enmig dels guions a mig acabar: Una antiga professora seva, després de molts anys, va contactar amb el dramaturg. No es podia creure que la Montse, de l'assignatura de producció, el volgués contractar per uns guions i una obra de teatre de gran envergadura. El dramaturg, sempre de la broma, li va contestar en argentí: "mirá profe, jo ja tengo trabajo y no puedo perder el tiempo en fuegos artificiales, entendés?" Parlava en l'argentí que, a la professora Montse, posava tan nerviosa anys enrere i que tantes vegades l'havia portat fora de classe. Van riure recordant moments del passat i el dramaturg va acceptar l'encàrrec.  Va escriure fins a no poder més, va fer els millors guions que podia esprémer la seva pròpia creativitat, quedant parat ell mateix. Va enviar aquella joia teatral titulada: "Vols que tregui baba?" A la professora Montse li va agradar tant que va pensar en adaptar-la al cinema i tots hi sortirien guanyant.  Van traduir l'obra fins i tot a l'argentí, tal com el dramaturg havia demanat: "Querés que saque la baba?".
Va arribar el confinament i el projecte va quedar congelat i amb el pas dels mesos anul·lat… Aquella eufòria es va anar diluint. La Montse va acabar perdent l’interès i tot va quedar en paper mullat. Ni teatres, ni cinema, ni res… Només una obra desada per sempre en un arxiu. El dramaturg sense adonar-se’n , s’ha acabat convertint en un dels seus propis personatges: Neuròtics acostumats a la derrota que troben el seu propi sistema per sobreviure. Només té clara una cosa, ha de continuar escrivint, ha de continuar vivint.