Conte de confinament (XXXIX)

Cada dia, després de classe, el noi sortia esperitat cap a l'estació per agafar el tren. Sabia que a Muntaner, trobaria aquell nano que no coneixia, però que es miraven fixament entre els vidres dels vagons. A les 14:07 en punt, els dos trens feien la parada inversa, i els dos nois ja es coneixen, un de l'altre, els seients, l'expressió, quina roba portava un i quina portava l'altre. Eren sis segons de mirar-se, de tenir-se, de buidar-se intensament entre els vidres i el bip bip de quan es tanquen les portes. Després, la confusió del moviment els feia desaparèixer entre les vies i entre la vida de cadascú. Els dos nois no es podien permetre perdre el tren, perquè això volia dir que no es veurien, inclús feien per acabar abans les classes: calia córrer a cor que vols fins a l'estació i empentar a qui fos per tenir aquells sis segons a Muntaner per veure's. Ni tan sols saludar-se, només la presència un en un vagó i l'altre noi, en un altre.
En ple confinament, els dos nois no sabien fins quan haurien d'estar sense el moment més bonic del dia. A les 14:07 tots dos miraven el rellotge a casa i pensaven: Ara és el moment. I s'imaginaven allà, dins el tren que els donava aquella vida, aquell moment intens.
Un dia, un dels nois, va anar a l'estació i va voler sentir aquella sensació: La de l'amor que no hi és i fa mal. I quan va ser a Muntaner va baixar del tren i va seure en un banc. El tren va marxar i enmig de la buidor de l'altra andana va veure aparèixer una silueta d'un noi que també buscava la sensibilitat de l'amor absolut entre les distàncies. Era ell. Des de l'altra andana va dir-li: "anem?"
I els dos van córrer cap al carrer per trobar-se i donar positiu en batecs de l'amor sublim.