Conte de confinament (XXXVII)

El Voltes era un ciclista amateur, però pedalava molt bé. Amb el confinament es moria de ganes de sortir amb la seva bici d'ultra generació supernova, just comprada abans del virus i tots a casa. El Voltes, cada dia sortia a la terrassa i escoltava a la veïna del costat com feia bici davant un monitor que li donava instruccions. Era fàcil saber que el monitor era dels cinc mil que fan classes virtuals, però no sabia com la veïna havia comprat una bici (va molt justa de diners) i tampoc com l'havia pogut entrar pel pis, que s'escolta tot. Li podria preguntar, però ja fa molt de temps que el Voltes i la veïna no es parlen. La seva història fugaç de nits de veïnatge clandestí va quedar en un desenllaç no gaire ben portat. El Voltes, que es moria de ganes de saber quina bici tenia i qui havia escollit de monitor, va decidir fer el xafarder. La seva curiositat era tan gran que primer va treure mig cos, després 3/4, i quan va veure que podia anar balcó avall, va decidir aturar-se i pensar. El Voltes va agafar una corda amb un arnés, va deixar-se caure una mica, va intentar bascular-se cap al balcó de la veïna per si podia veure alguna cosa. Res. Va fer una cosa molt perillosa: Va posar-se dret sobre la barana fent equilibris, aguantant només amb les mans de la paret del sostre. Va posar un peu al balcó de la veïna però no aconseguia veure la bici ni el monitor. Va semblar que li venia una rampa a la cuixa, però per sort va tornar a temps. El Voltes no podia amb la seva extrema necessitat de saber el dubte existencial de bici i monitor. Va agafar un mirall, va posar-li un pal ben falcat, va aguantar-lo amb tota mena d'adhesiu fort, extrafort i va anar cap al balcó. De mica en mica, va anar acostant el pal per poder veure elreflex en el mirall. Per fi va veure la imatge de la veïna. Ella menjava gelat al sofà mentre mirava una sèrie on el protagonista feia la volta el món en bicicleta.