Conte de confinament (amb les vostres paraules -III-

El Penta era un gos bonic, de fet tots els gossos són bonics. El Penta vivia amb la Grama, una gata de pèl preciós, una meravella felina. El Penta i la Grama es feien companyia quan el seu amo sortia de casa per anar a treballar i no arribava fins a altes hores de la matinada.
Es tenien, es respectaven, les distàncies eren les de gat i gos però tenien sort de gaudir d'una tranquil·litat excepcional entre ells.
Quan l'amo arribava amb el cotxe, tots dos sabien que aquella vida que vivien, desapareixia. Quan ell entrava per l'habitació 101 del bloc de pisos, s'acabava la solidaritat entre ells dos i quan deia la paraula clau que era "hola peluts", sabien que havien de jugar i perseguir-se, ni que fos per entretenir l'amo, que sabien també que era un tap de suro.
L'amo treia a passejar el Penta, però ni molt menys el tomb lògic que s'hauria de fer a un gos. I si queia una mica de pluja o feia tan fred que hi podia aparèixer un ieti, després ja era una passejadeta absurda.
Un cop a casa tots tres, hi havia la calma més enllà d'un avorriment tossut. Ni una activació de l'amo, que mai tenia el mínim regal pel Penta i la Grama. Després, quan la lluna es ponia, el Penta i la Grama esperaven que el cel espetegués cada matí perquè volia dir que l'amo, ja marxava a la ferreteria a treballar. Començava la seva altra vida, com si fos fantasia: gat i gos parlaven, s'entenien, i encara que sembli increïble, el Penta i la Grama compartien vida durant tot el dia.
El Penta i la Grama han viscut victòries i fracassos, han estat als bons i mals moments, sempre s'han tingut per plorar i explicar-se els pecats i confessar-se un de l'altre. Anaven a la platja, jugaven a la sorra i a ser feliços amb una llibertat absoluta. El Penta i la Grama també anaven al bosc a tocar romaní i a olorar ginesta, un dia van pujar al Pedraforca o altres dies quedaven per llegir contes plens de sensiblitat, era el seu suavitzant als nervis. Després tornaven a casa fins que l'amo arribés, i era llavors quan s'acabava l'encanteri i l'alegria. Es creuaven la mirada però ja no podien parlar ni emocionar-se entre ells. Un silenci gruixut comparat amb aquella trempera que tenien quan l'amo no hi era.
Era com una vida que vivien d'amagat i això els feia especial il·lusió, perquè era com el que fan els amants humans, tot i que tenien una vida molt menys divertida.
Un dia el Penta li va dir a la Grama si volia anar pels terrats a fer un tomb i la gata, seriosa i estàtica, com una nina li va etzibar que era un insensat i que s'havia de respectar el confinament: res de fer tombs pels terrats i encara menys d'anar a robar alguna escopinya al veí. Però el Penta era un gos que necessitava sortir, veure món i remenar la cua buscant la serendipia dia sí, dia també. Es notava que aquella gata portava el timó en la relació.
El gos va tornar al seu coixí i se la mirava amb aquella mirada resignada de gos abandonat. Quan arribava l'amo, un tomb encara més curt de l'habitual per culpa del virus aquell dels humans, i s'enroscava com un cuc, trist al racó veient de lluny a la Grama, amb aquells ulls de gata engarjolada per no veure ni tan sols l'arc de Sant Martí.
Les coses van empitjorar: l'amo va quedar-se a casa, malalt. Així doncs, no hi havia ni vida paral·lela, ni fugides, ni explosió d'emocions. Ara l'amo, que se li va donar per fer Torrijas i enviar-les als seus amics, estaven a l'habitació 101, que a més, eren els dies que portaven tots tres sense sortir. El rellotge no corria i no hi havia esperança. Només a vegades, en alguna tertúlia infinitament avorrida, deien que la cosa s'allargaria i el Penta es mirava la Grama i ella, que no creia gens en la ciència, li feia una mirada reconfortant que el gos no entenia i l'amo, menys.
Un dia, l'amo no va tornar. Ni l'altre ni l'altre. Gos i gata van conxorxar un pla: calia saber on era l'home, segurament ingressat. Van passejar-se pels terrats de la ciutat, van enfrontar-se amb tota mena de perills van veure gats i gossos, com ells, parlant i fent gresca als patis i als llocs segurs. Inclús el Penta i la Grama van veure una parella de gats, que ja eren avis, com jugaven al Monopoly. Van creuar-se amb una manifestació antihumanista que cridava fort "independència ja". El Penta i la Grama també van saludar a la Caputxeta, que venia de passejar el llop.
Però ells no podien entretenir-se i calia trobar l'amo. I el van trobar! A la sala d'espera d'urgències, allà, darrere el vidre: quina pena feia aquell pobre home.
Quan ell els va veure, va fer un bot. Se li va revolucionar el cor, les defenses li van pujar i la felicitat, també. Va guarir tots els efectes de la malaltia de cop i ja no tenia el virus de tan content que estava en veure al Penta i a la Grama allà fora.
Van anar cap a casa, a l'habitació 101. L’amo va entendre que no podia seguir amb ells d'aquella manera. Ara feien vida plegats, es protegien, es cuidaven tots tres, feien macarrons i l’home ja no feia fotos per enviar a la gent, sinó que els hi feia en ells dos. Un dia, els hi va fer una foto ballant Jotas, un altre jugant amb l'ordinador, com si fossin hackers animals en potència.
Que bé va anar aquella infecció, de la pandèmia, que va patir l'amo per tal d’entendre, que els animals, sempre són millors que els homes.