Conte de confinament (XXVII)

La Jana Captura, estava sense feina, com la majoria de gent avui que no tenien una feina essencial. La Captura era fotògrafa de prestigi, una bona fotoperiodista que immortalitzava imatges que en algun cas havien sigut històriques. Als Jocs de Barcelona 92, per exemple, va guanyar el premi per la foto en la qual el peveter, ple de gas, esperava la torxa. La Jana Captura necessitava l'acció per disparar, siguin uns jocs olímpics o un referèndum a primers d'octubre, amb la seva càmera F808, que obeïa ordres de les seves delícies. Obturador i fotògrafa feien un tàndem insuperable, i es veia reflectit sobre el paper brillant d'alta qualitat fotogràfica. Ara, sense feina, la Captura i la càmera vivien confinades a casa fent números de com subsistir i com obrir una mica de futur dins el seu camp de la fotografia. Una d'aquestes tardes d'abril, la Jana era a la terrassa prenent el sol i va agafar la càmera: el cel era d'un taronja vermellós que te l'empassaries de cop, com si fos un sorbet tropical. Va imprimir la fotografia i la seva F808 la va inspirar. Va saber que fotografiar el silenci podria ser una esperança de futur. La Jana Captura va sortir amb el seu carnet de fotoperiodista per poder treballar i va passejar per la ciutat buida, silenciosa. Va fer tota mena de fotografies: Un teatre, sense cues, amb els llums encesos. El silenci d'un semàfor en verd sense el pas de cap cotxe. Un autobús tranquil sobre l'asfalt. Va fer una foto al silenci del vent pentinant la pols de les taules dels bars. Va fer una foto al silenci de la pluja i només es veien gotes, sense motos, sense fums. Va fer la foto amb el silenci de la pau en una de les cruïlles més perilloses de la ciutat. La foto del Camp Nou en silenci, amb només els llums d'emergència, mai millor dit. Va fer fotos a unes llàgrimes gran reserva, amb més de dotze mesos fermentant en un racó d'un portal: Tenien pinta d'un amor adolescent. De nit va fer fotos a les fotos de carnet que trobava per terra, mig estripades, vés a saber de quina discussió i les converses silenciades per sempre més. Va fer fotos als pobles petits, i en totes hi sortia el blanc pur de l'aire amb olor de camps de maduixes. Va fotografiar, per fi, la gota que va fer vessar el got, que es trobava a la finestra d'un hospital, silenciada per una mort prematura. Va fotografiar una bengala enmig de la nit que encara perdurava encesa de la nit de l'últim Sant Joan. El silenci d'una estació de tren sense petons. Va fotografiar el silenci dels petons absents a la sortida d'un cinema a l'hora punta. Va fotografiar el silenci de les fotos dels turistes, avui absents. El silenci dels croissants un diumenge al matí. El silenci de les males companyies, que ja no existien en època de confinament. Va fer fotos als ous de pasqua, sense rialles, sense trencadisses, sense ploma. El silenci dels pecats sense sexe i sense carn de cos. Va fotografiar el silenci de les corbates que no caminaven pel carrer. I així va ser com la Jana Captura va imprimir totes les fotografies i van ser reconegudes arreu del planeta amb una gran càrrega poètica, amb mil exposicions i centenars de xerrades. Però li faltava una foto: la del virus, que al capdavall, és la foto de la por. Ni la F808 va tenir valor de fer-la mai.