Conte de confinament (XXVI)

L'home groc es feia llistes. Ho anotava tot: posar la rentadora, fregar, la llista de la compra, és clar. L'home groc estava tan acostumat a fer llistes a la feina, que ara a casa, havia de fer el mateix perquè patia la síndrome de l'ordre absurd. Truca aquí, truca allà, reunió allí i cafè aquí. A la feina ho fa perquè ho fa tothom, perquè queda bé allò d'anar enganxant paperets grocs al voltant de l'ordinador. I què fas quan estàs confinat? Ara, a casa, calia apuntar tot el que era bàsic per allò dels costums. Temps de bullir pasta, l'aspiradora a l'habitació u, dos i banys. I vinga apuntar-ho tot en papers de color groc que s'enganxen. El problema de l'home groc és que no desenganxava aquells petits papers i quedaven allà, per tot arreu: trucar a la tal, a l'altre i a l'altre d’enllà. Apuntar coses, llocs, l'ordre de les rajoles, la potència de la placa de cocció. Comprar allò o això, i vinga a gastar enganxines grogues. El seu pis s'havia convertit en un autèntic àlbum de color groc. Parets plenes d'adhesius amb coses a fer, coses banals, coses sense importància. Que si se m'ha fos la bombeta de la làmpada de paret i he de comprar una bombeta després del confinament, que si els canelons millor gratinats al forn, que si penjar la roba al terrat. Acumulava uns cinc-cents mil post-it’s. L'home groc ja no sabia on enganxar-los i només li quedava la paret de la façana: treia el cos pel balcó i ja els enganxava allà. Una temeritat perquè a més, per casa, no es podia passar per enlloc. Quan va acabar el confinament, l'home groc va posar de moda els edificis plens d'adhesius. Edificis groc adhesiu. Ciutats que des del cel eren grogues. Quan es va erradicar el maleït virus, es van acabar les existències de papers de color groc i va tornar a haver-hi una pandèmia: la de l'estupidesa humana. Mai se n'aprèn, va apuntar algú en un paper groc.