Conte de confinament (XIII)

El Biel Latoca era un prodigi que va formar-se a la pedrera del millor equip del món. El flamant jugador juvenil passava pels partits del diumenge al matí com una estrella. Una potència que calia conservar i evidentment va arribar al primer equip amb tots els honors. Deien que mantenir-se era el més difícil però el Biel Latoca conservava el punt humil (que sempre deien que era clau) amb la frescor de les figures mundials. Cavalcava pel camp amb la seva cabellera morena i els músculs de les cames eren l'enveja dels contrincants. Un dia, el continent va fer una aturada i el futbol, com a cosa excepcional, també. Ja se sap que primer es para la vida i després la pilota. El Biel Latoca estava trist perquè era la seva millor temporada, el seu millor moment físic i a punt de signar un contracte que el faria més multimilionari del que ja era. Però vet aquí que un virus impedia la societat moure's i que lluny li quedaven els hospitals i els infermers col·lapsats. Va llevar-se un dia al matí i va fer la sessió gimnàstica programada i va llegir el diari per si deien alguna cosa d'ell. La primícia aquell dia va ser que un famós entrenador de futbol va fer un donatiu per la causa del confinament. Calla, va dir el Biel Latoca, potser si jo dono diners, podré tornar a jugar aviat. I el Biel va fer una transferència milionària que per ell era pa sucat amb oli. L'endemà una altra i l'endemà una altra i sortia a totes les portades dels diaris per tanta donació però el maleït virus no cessava. Després de molt pensar sense futbol ni en ell mateix, va arribar a la conclusió que potser no era tema de calés (que també) sinó de companyonia: quants diners havien donat els seus companys? Res. I el món del futbol? Res. El Biel Latoca es va enfadar tant amb el seu sector que va penjar les botes de futbol al bany de casa seva, va sortir per la porta amb una mascareta i la cartera plena. Va anar pels hospitals repartint esforços i diners i va transformar el virus de l'egocentrisme i la fama en el virus que es contagia massa poc: el de la generositat i la humanitat.