Conte de confinament IX

Tanca els ulls, va dir-li. Quan va veure que el seu germà estava molt angoixat pel confinament, la Noèlia li va dir coses boniques. Ara estem a la platja i jo tiro la pilota a l'aigua: sents el soroll, oi? El Biel deia que sí. Ara estem a la muntanya i l'olor de pi es posa per dins el nas i et fa pessigolles, oi? I el Biel es rascava el nas. Però no en tenia prou. Volia més sensació de llibertat, més temps lliure fora d'aquell pis i del seu confinament autista. El Biel necessitava, per les seves capacitats especials, sortir i fugir d'allà dins. Per això la seva germana Noèlia feia tot el possible per imaginar llocs i gent. Tanca els ulls Biel, ara estàs al cotxe amb la finestra oberta i et toca tot l'aire. I ell, feia cara de velocitat. Ara la mà s'endinsa dins la terra humida i notes les arrels de les plantes. I el Biel, agafava la mà i la posava sota la seva cama. Quan a la Noèlia se li van acabar les idees de coses boniques, va agafar un llibre i a l'atzar agafava paraules: estrelles, el sol als carrers, riure, parlar, vespre, ganyota, quin color té el vent, quan estem cansats, fugir endavant. I de mica en mica el Biel interpretava i tot i no dir res, el temps volava per ell malgrat que a la Noèlia se li feia un món aquell confinament. Però després, quan li agafava la mà al seu germà i li feia un peto d'aquells bonics, com les seves idees, volia el confinament de per vida.