Conte de confinament (VIII)

La primavera volia escoltar. Ja que aquest any la gent no podia gaudir-la, ella, sempre capritxosa, va demanar a tots que li diguessin coses. La gent, des dels terrats, les eixides, patis o balcons, observaven com arribava i sí, la gent va dir-li moltes coses. Un va dir que la primavera era l'entreacte entre l'hivern i l'estiu. Un altre deia que era un plat de colors i que cada dia, n'hi havia un de diferent del cel. Una dona cridava que gràcies a la primavera va a conèixer l'amor i la pell més íntima de l'ànima. Des d'algun carrer buit, la gent feia llista de totes les flors que neixen a la primavera: l'hortenca, el gerani, la margarida menor, els lliris, les petúnies, la calèndula, els ranuncles. La primavera contenta que li diguessin coses boniques, és clar. Se sentia el ressò de la platja buida, que agraïa la llum més clara, els núvols més dolços, les onades més brillants i la sorra més calenta. Les muntanyes més blaves també embogien intangibles, la terra humida de les pluges fresques, i també la lluna s'hi va apuntar: la primavera l'acostava als poetes i entre les dues feien espectacles entre la tinta dels dits que escriuen. Sempre hi ha algú que no li agrada res, i també li van retreure aquest entre temps que no saps què posar-te, que a vegades l'abril no té pietat. Aviat van ser silenciats i molta gent cridava feliç per aquesta llum groguenca fins la nit i donaven les gràcies a la primavera, per tant. Uns cantaven des de ca seu, els altres enviaven poemes, uns altres llançaven flors enlaire. I la primavera contenta, per fi, que el poble li fes aquell homenatge malgrat el confinament total de la població.